L’any 1918 els sindicats
obrers de Faura i ciutadans compromesos de la classe treballadora decideixen
unir esforços per constituir un sindicat que represente tot el poble: la
''Sociedad Obrera de Socorros de Faura (SOSF)''.
La seu s’establí a
l’edifici que hui en dia coneixem amb el sobrenom de ‘La Corbella’ en règim de
lloguer fins al 1929. Seguidament, els socis van acordar la compra per 12.000
pessetes amb l’emissió d’accions de 25 pessetes i al 1935 es registren els
estatuts on s'estableix el mètode de traspàs de les accions o la dissolució de
la dita societat.
Els articles 48 i 49 parlen
de la transmissió de les accions d’un soci numerari, de ple dret, al seu hereu
més pròxim; també s’hi estipula que el dit hereu estarà obligat a ingressar en
la societat o, en cas de no voler formar-ne part, cal manifestar la negativa
davant la Junta Directiva. D’altres qüestions rellevants és que la SOSF no es
podrà dissoldre mentre queden 10 socis (art. 55) o que, en cas d’existir un
acord de dissolució, els béns de la societat passarien a ser custodiats per la UGT com a marmessora
durant 5 anys, temps per a la reconstitució de la societat (art. 56).
Ara bé, amb el franquisme
les propietats de l’entitat obrera passen forçosament a mans de FET y de las
JONS fins que, a finals dels 70, es fa entrega simbòlica de les claus de
l'edifici als membres de la SOSF que encara vivien. En virtut del RD 1671/1986
l'edifici passa a ser propietat de l'Estat espanyol com tots els béns incautats
per Franco als partits polítics i sindicats, amb el fi de retornar-los als
propietaris originals o als sindicats que els demanen. És en aquest moment quan
els socis supervivents o els hereus, en no constituir novament la SOSF, no
recuperen els béns de l’entitat, cosa que permeté a la UGT reclamar la custòdia
de l'edifici.
Per qüestions d’edat dels
socis i per la confiança dipositada en els governants, la responsabilitat de
recuperar l’edifici corresponia a l’Ajuntament,
però no va impulsar la reunió dels socis o hereus, fet que haguera suposat per
al poble la recuperació immediata i sense cap cost
econòmic. I així van passant els anys fins que la UGT des de 1998 al 2000, com
marca la llei, inicia una adquisició com la que ha fet que l’Església
aconseguira un quantiós patrimoni. Per tant, no es pot afirmar que la UGT fora la propietària original, ni tan
sols que ho fora des del retorn de la democràcia.
De tot açò exposat, la gent de Junts
per Faura valorem dues qüestions. En primer lloc que la SOSF està vigent perquè no hi ha cap acord de dissolució i
els hereus accionarials, socis de ple dret, són els legítims i legals
propietaris de l’edifici. A més a més, amb l’incompliment del plec de
condicions de la custòdia per absència de propietari, considerem que
l’escripturació a nom d’UGT era il·legítima, sense oblidar que durant 20 anys
ha cobrat uns diners en concepte de lloguer que haurien d’haver-se usat per a
manteniment i millora de l’edifici... actualment en estat ruïnós.
Junts per Faura ha demanat la paralització de la compra mentre
no s’aclarira la situació legal i esgotar totes les possibilitats de recuperació de l’edifici tal com va passar amb
«la Casa Gran» o «La Protectora». Com és possible que aquestes dos no
hagen costat ni un euro als faurers però la Societat Obrera, que era de la gent
del poble i per al poble, ens coste 150.000? Aquesta despesa innecessària s’ha
d’atribuir tant a l’equip de govern socialista com als regidors del PP, que
votaren a favor de la proposta.
La Corbella era del poble i per al
poble sense haver de pagar per ella.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia