Lluís Mesa.
Era
diumenge. Tan sols restava una setmana per a la nit de Nadal. Els de
la quadrilla havíem quedat a Petrés per a dinar una torrada en la
caseta de Josep. Esta vegada s’havien apuntat el meu germà Felip i
la seua dona Roser. Ell venia amb nosaltres, fins que començà a
festejar. A poc a poc, s’apartaren dels amics i de les amigues. Tan
sols hi estaven algunes voltes a l’any. Es notava l’ambient
nadalenc. Parlàrem de sopar garretes la nit de cap d’any a Alfara,
en la planta baixa de Ximo.
Quan
estàvem menjant la coca, vaig preguntar el meu germà si dinaríem
junts per Nadal. Ma mare havia faltat per l’agost. Sempre ho havien
fet a sa casa. Era tradicional l’olla i la pilota. Dies abans ell i
jo li muntaven un gran betlem. Suposava el moment de l’any en el
qual compartíem tots dos, com quan érem menuts, Enguany s’havia
quedat per posar, En estos mesos, no havia volgut anar massa per
aquella casa. En fer-li la pregunta, Felip va dir que no. Els cunyats
de Múrcia venien a dinar a sa casa de Quartell. Preferien fer-ho amb
ella i amb el germà de Roser. Em vaig quedar sense paraules, Tan
sols uns mesos havien sigut prou per a acabar amb la tradició
nadalenca. Estava convençut que de tot açò tenia la culpa la meua
cunyada. Mai no havia vist amb bons ulls estar amb mare el 25 de
desembre. De segur havia convidat el seu germà a Quartell per a
evitar-nos.
Després
d’esta xicoteta xarrada amb el meu germà, la vesprada se’m va
fer eterna, No tenia ganes de rialles. Vaig dir a la meua dona Elena
d’anar-nos-en prompte. Li extranyà però em va fer cas. Una vegada
entràrem a Estivella, vaig contar-li el que em passava. No sols no
tindríem ni a ma mare ni al betlem sinó que els germans no estaríem
junts. Vaig pronunciar-ho amb unes xicotetes llàgrimes. Ella va
intentar de tranquil·litzar-me. Jo havia d’entendre que açò
havia de passar un dia o un altre. Roser no era una persona massa
familiar i volia evitar eixe tipus de reunió.
La
nit de Nadal estiguérem amb certa tristor. Era el primer any sense
la mare. Sopàrem Elena, la xiqueta i jo. Al sendemà m’alcí
prompte per a preparar l’olla. A migdia tocaren a la porta. Elena
va dir: “Paco ves a obrir. Estic al bany”. Eren el meu germà i
Roser. Em quedí sense paraules i em caigueren les llàgrimes. No
entenia per què estaven allí.
La
meua cunyada ens digué que a les set del matí el germà havien
telefonat molt apurat per a dir que no anirien. Havia estat sense
dormir. Finalment s’atreví a parlar amb Roser. Va dir que no podia
acceptar la invitació. Si anaven a Quartell, trencarien la tradició
familiar de dinar amb els familiars de la dona. No volia disgustar la
germana però tampoc els de Múrcia. Roser, en penjar, va pensar que
no sols havia intentat acabar amb el Nadal tradicional de la família
política de Múrcia sinó també amb el que feien tota la vida a la
casa d’Estivella, amb la sogra i els cunyats. Va sentir que havia
obrat mal i que calia arreglar el conflicte creat.
Mentrimentres
jo els rebia entre plors, vaig vore que Felip anava carregat. Portava
el betlem de la mare. Com que encara era prompte, tinguérem temps de
muntar-lo.
Aquell
dia el canvi de plans de la cunyada i el germà de Múrcia i la
reflexió de Roser feren possible que una vegada més arribara el
Nadal. L’actitud de dos cunyades ho canvià tot. Estic segur que ma
mare ens va mirar des de dalt. Descobrírem que les tradicions no
estan per a trencar-les o celebrar-les sinó per a unir-nos. Mai més
intentàrem no reunir-nos, des que eixe 25 de desembre el Nadal es va
fer de nou Nadal.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia