Juan Dols Hi ha una comarca habitada per persones senzilles, lligades íntimament a la terra que ja habitaren els seus avantpassats, a la terra fèrtil de les hortes regades pel riu i les sèquies, a la terra rogenca dels romers i els pins de la muntanya, a la terra ocre dels ametllers, les oliveres i les garroferes, a la terreta. O almenys existia fins no fa molt de temps.
La clau del canvi ha estat l’increment de població arribada principalment dels Serrans, l’Horta Nord i fins i tot de València capital i la seua àrea metropolitana, que des del segle passat ha significat un augment de riquesa indubtable per a la nostra comarca però també un malentès concepte d’urbanisme.
Des de la proliferació d’habitatge disseminat en zona rústica que va començar sense cap control en els anys seixanta fins al desenvolupament en les últimes dècades dels tristament famosos PAI (molts d’ells abandonats), el catàleg de destrellats urbanístics ha desdibuixat la identitat de l’ecosistema de “la vall bona” del Túria; servisquen com mal exemple les macrourbanitzacions d’unifamiliars a Riba-roja i San Antonio de Benagéber, la propagació de xalets des de Serra a Gàtova o els polígons industrials tocant el centre urbà a Benaguasil i la Pobla. La política urbanística dels ajuntaments fins ara governats pel PP i PSOE ha prioritzat una rendibilitat econòmica a curt termini, oblidant aspectes tan importants com la dotació de serveis a particulars i empreses, la sobrexigència energètica o l’impacte mediambiental sobre el territori i les famílies que l’habitem.
Miraculosament alguns nuclis antics dels nostres pobles han sobreviscut a aquesta voràgine i encara podem passejar pels estrets carrers d’Olocau, atalaiar el paisatge des de Sant Miquel i la Montieleta o visitar el castell de Benissanó imaginant com seria la vida quotidiana dels nostres güelos en aquest entorn privilegiat. Sens dubte eixes generacions estarien encantades amb les millores socials, culturals i econòmiques que hem assolit però també ens mostrarien la seua tristor per veure’ns incapaços de tenir cura de la terra, pagant un preu massa alt en permetre la contaminació d’aqüífers, la pèrdua de massa forestal i l’abandonament de cultius tradicionals a les zones rurals i, el regnat dels cotxes, la manca de zones verdes i l’augment de la contaminació de l’aire a les zones urbanes.
Perdre el paisatge és també perdre la identitat com a poble i sabent que ens queden alguns entorns naturals com el Parc Fluvial del Túria, racons de la Calderona o les Rodanes i poc més, en la nostra mà està exigir als ajuntaments el desenvolupament de polítiques urbanístiques que protegeixin aquests oasis i aposten per la creació d’espais urbans centrats en el benestar dels seus veïns i veïnes. En poc més de sis mesos PODEM pot estar portant a la pràctica aquest tipus de política en cada consistori; de nosaltres dependrà l’elecció.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia