Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
La celebració del 20 aniversari de
l’assassinat de Miguel Ángel Blanco per part d’ETA fa pensar en quants
esdeveniments han passat des d’aquell moment. A més aprofita per a recordar com ho va viure un municipi de la
comarca com Estivella i un articulista com este.
El juliol de 1997 s’enllestia una
de les múltiples publicacions editades per l’Ajuntament en el temps de l’alcalde
Robert Renau. Esta vegada es tractava d’un estudi realitzat entre la joventut
d’Estivella amb la intenció de mostrar-ne les inquietuds i els valors. Però
aquell dijous 10 de juliol tot ho va canviar. La notícia del segrest d’un
polític semblava que anava ser-ne una més. Una de les desgraciades notícies amb
la marca d’ETA. Tanmateix, de sobte la societat va actuar per damunt de la
classe política. A Euskadi es va atrevir a dir prou després de tants anys
d’assassinats. A l’estat espanyol també la reacció fou intensa. L’ultimàtum de
la vesprada del dissabte 12 de juliol donat pel grup terrorista per a complir
les seues condicions, va mobilitzar els pobles i les ciutats. Es repetiren
concentracions i manifestacions. La plaça de la Creu d’Estivella va ser
escenari de concentracions i de la mateixa manera en molts llocs de la comarca
es va repetir eixe acte. Malgrat tot, el 12 de juliol el regidor va ser
assassinat. Tanmateix la reacció de la societat va estar imparable. Tot va
canviar des d’aleshores. El moviment espontani va superar els polítics. A
Estivella aquell llibre es va dedicar a un jove que havia donat la vida per la
democràcia. El pròleg de l’alcalde i la dedicatòria de l’autor en foren les
majors proves.
En definitiva, han passat 20 anys.
No es pot oblidar. Esta és una bona setmana per a tindre especialment present
que la democràcia sempre guanya a la violència i que el poble camina per davant
de la classe política. Dos dècades després, cal reconéixer i homenatjar aquell
esdeveniment que va fer plorar una societat però que alhora la va enfortir. No
podem renunciar a aquell moment que ja és patrimoni col·lectiu d’una societat.