Ací pague jo / #RTVVnoestanca

Lluis Mesa.

En estes pàgines tristes que vivim, molts ens trobem amb els sentiments a flor de pell. Volem justícia on no la veem. Sentim una gran tristor i frustració. Em veig trist perquè després d’ensenyar a les meues filles que hi havia un temps de televisió única a blanc negre i que no n’existia una en valencià, veig que malauradament una part d’aquell món torna. Em considere frustrat perquè no sempre es fa real l’estat democràtic, social i de dret reconegut per la Constitució. Un preàmbul que no sols parla de pluralisme o drets socials sinó que obliga que tots els gestors públics responguen per igual a la justícia quan no complixen les seues obligacions. En eixe context, depriment en el terreny personal i frustrant com a ciutadà, la paraula perdó, tot i que no se sovinteja, no és prou. Quan un amic o una amiga et demana disculpes tu les acceptes i l’abraces. Si un polític diu que s’ha enganyat o que t’ha enganyat tu ho agraïxes però demanes  responsabilitats.

Arran de tot això, les declaracions a la nostra comarca de l’alcalde de Canet resulten en part, sols en part, consoladores. En un context en el qual el vicepresident del consell  demana perdó amb una mà mentre amb l’altra tanca la persiana de RTVV, les paraules de Leandro Benito superen positivament els seus col·legues polítics en criticar Zaplana i Camps. Malauradament, per als que creguem en l’estat de dret no són suficients. El fet de gestionar suposa tindre esperit autocrític però també obrar davant les dolentes actuacions. No sols s’ha de dir que els companys de partit han fallat també s’ha de demanar que es fiscalitzen les errades. Amb el fet de votar a favor del tancament manat pel partit no s’acaba el problema.

En esta situació, en la qual alguns pensen que el problema s’arregla tancant Nou Televisió, és normal que la ciutadania demane també respostes contra la corrupció. Té dret a fer-ho i que es conteste amb una resposta efectiva. Els governants responsablement han d’aplicar la justícia als seus corruptes. Han de pagar els plats trencats que nosaltres comprarem. Han de mantindre eixa televisió que els donàrem perquè la gestionaren i no la malbarataren. Els ciutadans i les ciutadanes pregunten: “Esta qui la paga?”. I sobretot desitgen que els actuals gestors públics contesten: “Esta la pague jo”.