Carles Andrés, regidor de Compromís a l"Ajuntament d"Aldaia. EPDA El calendari commemoratiu i reivindicatiu de la nostra agenda política anual va sempre ben ple. No hi ha dia que no es recorde, entre molts altres nobles causes, la necessitat de preservar els oceans, la defensa dels drets dels animals o la lluita per la igualtat de gènere. I, en eixe context reivindicatiu, les institucions i, especialment, els ajuntaments solen fer els deures i dedicar esforços i recursos a conscienciar la població sobre la conveniència de treballar per la igualtat, la solidaritat o la defensa dels més vulnerables, per exemple.
Tanmateix, sovint, aquestes declaracions benintencionades només són una gota d’aigua en la mar de la indiferència general, car la prova més evident del fracàs de les campanyes institucionals com les descrites és la necessitat recurrent -any rere any- de tornar a recordar de bell nou el que poc mesos abans ja ha estat motiu de reflexió col·lectiva. És com un gran mantra de dubtosa utilitat.
Sense anar més lluny, quan des de les institucions es treballa per la igualtat de gènere, per la lluita contra la xacra del masclisme, i es veu que les víctimes d’aquesta violència de gènere, lluny d’amainar, el que fa és créixer progressivament, només quedar fer, des de la perplexitat, una autocrítica general, cercar-ne les causes, els responsables i treballar per trobar-hi solucions com més aviat millor. El ben cert és que poc es pot fer quan, sobretot, des de l’àmbit educatiu i institucional es marca una direcció i el conjunt de la societat tanmateix camina per la contrària. En eixe sentit, des dels mitjans de comunicació, especialment, i des d’altres contextos com ara les xarxes socials o el dia a dia del carrer, el missatge és masclista i discriminador. No s’hi dóna precisament exemple ni reforç públic del missatge institucional reparador.
Vegem-ne exemples. Fa uns quants anys, estudis universitaris demostraren que les protagonistes de les sèries televisives espanyoles es presentaven com a personatges irracionals, sentimentalment inestables i clarament dependents dels barons que les envoltaven. En l’extrem contrari, el vessant emocionalment madur, previsible i racional estava sempre en mans dels hòmens, dels personatges masculins. Eixa és la lliçó que arriba als espectadors, setmana rere setmana, puntualment a la seua pantalla. I després volen una societat no masclista! D’altra banda, els personatges homosexuals -o qualsevol encarnació de diversitat sexual- continua fent-se servir en molts mitjans i productes audiovisuals com un contrapunt pintoresc que aporta colorit -no normalitat- o, en la seua extenuació, són la quota humorística socorredora i pròpia de guionistes mediocres -sexistes disfressats d’enginyosos, passats per la càtedra de la barra del bar i “Açò ho arregle jo en dos dies” -l’homosexualitat, la crisie econòmica, el tràfic de drogues o la guerra de Síria.
La tolerància sexual, racial, social o del tipus que siga es mama a casa, com l’educació. I contra la voràgine de la incultura, la ignorància o el desiquilibri psicològic col·lectiu no hi ha més medecina que la cultura, la formació, el diàleg, el intercanvi d’experiències, l’empatia -posar-se en el lloc de l’altre; de la víctima-, viure sense prejudicis o viure i deixar viure -axioma molt valencià, per cert.
Les campanyes institucionals i les declaracions que els ajuntaments fem -amb la unanimitat de tots els grups polítics- són una pedra modesta però estrictament necessària per a una societat que vol superar els seus tics antidemocràtics. I, a poc a poc, anem fent paret.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia