Fernando Delgado. EPDA
El periodista i escriptor
Fernando Delgado (illa de Tenerife, 1947) presenta aquesta vesprada en la 52
Fira del Llibre la seua última novel·la, El
huido que leyó su esquela. Amb aquest títol, que va eixir a la venda ahir,
tanca la seua primera sèrie, la Trilogía del Ahogado, composta per No estabas en el cielo (1996) i Isla sin mar (2002). “Mai vaig pensar
que la primera novel·la tindria continuïtat, ni em vaig plantejar un relat
seguit; però la veritat és que tenen una història comuna amb els advocats pel
mig. Aquesta última és una reflexió sobre la culpa, que pot ser càstig, però
també estímul de vida, goig i satisfacció”, explica l'autor.
El protagonista d’El huido que leyó su esquela és Carlos,
el xiquet que en la primera novel·la es preguntava pel destí del seu pare i la
infància de la qual beu de l'experiència personal de Delgado: “Quan jo era
xicotet, el meu pare va morir molt prompte. Es parlava poc de la seua mort, d’això
no s'ha fet comentari a casa mai. En la platja on solia anar amb els meus iaios
i en la qual compartia moments amb altres xiquets i amics, tenia un amiguet que
s'obstinava a dir-me que el meu pare s'havia ofegat naturalment,
voluntàriament. Quan ho explicava a casa, en alguns casos somreien, en uns
altres s'enfadaven amb la història i amb la insistència en aquella història. La
vaig rebutjar durant un temps però mai he deixat d'associar aquella platja amb
el meu pare i a la possibilitat que haguera decidit escapar per aquella
platja”.
Aquella mateixa riba és la
que dóna origen a la ficció d’El huido
que leyó su esquela, “que té a veure amb històries vertaderes, persones que
durant el franquisme han fugit per procediments com aquest”. Després d'haver
sigut acusat d'assassinar al cacic que havia violat a la seua dona, a Carlos el
van donar per ofegat. En realitat, havia fugit a París, on va adquirir una nova
identitat. El dia que rep una carta dirigida al seu vertader nom, tot el passat
que haguera volgut oblidar torna a la seua vida i li porta a prendre una
tràgica decisió.
Encara que Delgado declara
que “no sóc molt amic de l'autobiografia, la novel·la sí que té en el fons una
voluntat autobiogràfica, ja que, com li passa al protagonista, sóc un home
posseït per la culpa d'alguna cosa que no vaig cometre mai i que haguera volgut
cometre. Per això, no és la història que he viscut, sinó la que he imaginat o
m'haguera agradat viure”.
“M'ha interessat el tema
de la culpa com a emoció. Pots sentir-te frustrat per no haver sigut culpable
del que un va voler”, ha avançat Delgado. En aquest cas, explica que “el
protagonista lamenta no haver sigut l'assassí, però se sent culpable per la
voluntat de voler ser-ho. La culpa té a veure amb el pecat i en el pecat no
sempre hi ha condemna, hi ha moltes vegades satisfacció. Des del punt de vista
moral i religiós es condemna el pecat, però des del punt de vista personal pot
ser gojós”. “Per exemple”, apunta Delgado, “els grans estafadors d'aquest temps
no se senten culpables. Xoriços i pocavergonyes no se senten culpables. La
culpa pot ser goig i satisfacció”. Per totes aquestes raons, l'autor defineix
la seua última novel·la com a “emocional i sentimental”.
Preguntat per la situació
actual del mercat editorial, Delgado lamenta que “amb els llibres està passant
el mateix que en la televisió. Abans els llibres eren exposicions de la raó,
arguments de l'emoció i ara, fins i tot en la mateixa política i en les
tertúlies televisives, un troba molt ‘Belén Esteban’. Açò és el que es compra,
la desraó. La reflexió no té cap venda i la raó tampoc. Ven l'acudit, encara
que açò no vol dir que no hi haja novel·les atractives, amenes i grates”.
Guardonat periodista en
premsa, ràdio i televisió, és autor de poemaris i de més d'una desena de
novel·les, entre elles Tachero, premi
Benito Pérez Armes (1973) i La mirada del
otro, premi Planeta (1995). Per a Delgado, els premis “són un suport
important” perquè suposen “un suport econòmic molt estimulant” i perquè “per
als joves suposa, sobretot, una manera de posar-los dalt del candeler i de
mostrar-los”. “Tenen efectes molt positius, però açò no vol dir que no siguen
impurs”, matisa.
Delgado es va estrenar com
a diputat autonòmic al setembre del 2015, en la novena legislatura de les Corts
Valencianes, on és portaveu del Grup Parlamentari Socialista en la comissió de
Cultura, àmbit en el qual, diu, “em preocupa fonamentalment la relació
biblioteca-escola". Preguntat per aquesta nova faceta, Delgado afirma:
“Sóc polític com tot ciutadà responsable és polític. He sigut tota la meua vida
un cristià sense església i un socialista sense partit. Però polítics hem de
ser tots, no és patrimoni ni professió, és una responsabilitat. Es diu que els
polítics són responsables del que ens passa, però els responsables de les coses
que ens passen per aqueixos polítics són els qui voten, no ens excloguem".
Comparte la noticia
Categorías de la noticia