Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
LLUÍS MARIA MESA I REIG Cronista Oficial d'Estivella
0
- 21/01/2017
Hui
s’inicia l’era Trump. Infinitat d’articles ho recorden. Potser el lector i la
lectora n’estiga fart. Així i tot esperem que esta columna puga dir-ne alguna
cosa interessant.
Arriba ara un president estatunidenc que vol
gestionar des de l’estridència. Quan fou elegit, este articulista va dir que no
era moment d’escarotar-se’n sinó de
pensar perquè s’havia arribat fins a eixe punt. Els populismes són el resultat del desencant.
Ells són els únics capaços de recuperar eixa esperança que la política
tradicional es nega a mostrar. No es pot xafar els pobles i les persones amb
l’excusa que cal eixir d’una crisi o respectar el món financer encara que
explote els ciutadans i les ciutadanes. La gent no pot ser sempre la víctima que
solucione les errades dels governants. Eixe és el millor caldo de cultiu dels
populismes. El més xocant és que opcions
com les de Trump no desperten aparent simpatia, però són les guanyadores. És
com si el votant més que orgullós de la victòria de Trump estiguera content de
la derrota dels altres. A Europa la dreta i l’esquerra s’omplin de paraules
contràries al nou líder mundial, sense pensar que en part n’han sigut els
causants. L’arrogància de les majories absolutes fa a les persones buscar unes
altres opcions. El populisme de Trump ve per a fer mal, aparentment als qui
sempre han governat. El problema és que quan resulta nomenat transformen el
poder en una arma d’autoritarisme descontrolat. Eixe és Trump, l’home que no
vol ser recordar pel respecte als immigrants ni per la tolerància a les
minories. El qui vol que EUA estiga per damunt d’altres potències.
En definitiva ací està Trump. Un invent propiciat
per les classes dominants tradicionals, el malestar de la ciutadania i les
ganes de recuperar l’esperança. Fa por que algú aspire a fer que la nació siga
gran i oblide que els pobles no necessiten la grandesa sinó la felicitat de la
seua gent. L’esperança cal buscar-la en la justícia de la humanitat i no en les
avassalladores paraules dels polítics que volen solucionar el món destruint-ne
la part que no pensa com ell.