Un amic i mestre, el sociòleg i escriptor Eduard Mira, fa temps em demanava desenrotllar en un
parell de fulls un possible discurs del valencianisme polític des de la
complexitat de la nostra definició com a Poble… fins i tot perplexitat com
digué el recordat sociòleg Josep Vicent Marqués. I un que viu i porta en açò més de dos dècades, havia
arribat a pensar que molta de la vivència i la polèmica que per sort o
desgràcia sempre acompanya a les qüestions identitàries valencianes se
centralitzava a soles al cap i casal, i fins i tot que haviem entrat en un necessari
aggiornamento de la coneguda com batalla de València, disfrutant d’una pax
valentina desitjable i positiva…
Un altre mestre i amic, Lluís Fornés, s’havia enrocat entre
sifons en allò que jo pensaba superat, que la polèmica identitària al voltant
de la llengua i els símbols dels valencians encara hi era present. Tota la vida
apostant pel valencianisme de conciliació, fins i tot batejant-lo, i convençut
de totes totes que el pacte lingüístic havia estat positiu i suponía el
tancament d’una brega històrica que a soles había dificultat la promoció de
l’ús social del valencià, per a eixir de la Ciutat de València, teòricament
vertader epicentre de totes estes cuites, i experimentar directament que tot
este paisatge idílic, justament a les comarques, ni de bon troç és aixina.
Uns símbols oficials que hauríen de ser motiu d’unió i
orgull de tot el nostre Poble, però que els de sempre els critiquen i
ridiculitzen. La nostra denominació com a territori que eixercix el seu
autogovern, la nostra senyera pròpia i diferenciada, el nom de la nostra
llengua valenciana… Tota l’esfera simbològica que ens definix com Poble
Valencià, que està recollida pel nostre Estatut d’Autonomía, el qual va ser
aprovat per unanimitat de les Corts Valencianes fruit d’un pacte entre totes
les forces parlamentàries valencianes allà pel 1981. Fins i tot desenrotllades
per la Llei de Símbols aprobada en 1984 també per unanimitat de les nostres
Corts, de la qual ja commemoràrem el seu trenta aniversari.
L’aposta per la identitat valenciana ha de començar per
acceptar, defendre i promoure el nostre Estatut, el qual és la pedra angular del
nostre autogovern. No es podem permetre el luxe d’estar permanentment incidint
en la divisió i treballant pel conflicte entre valencians. No podem acceptar el
ninguneig de les nostres senyes definitòries com a valencians. La nostra terra
és diu Comunitat Valenciana, la nostra bandera és la Senyera i la nostra
llengua pròpia és la valenciana. Encara i tot al segle XXI pareix que algú no
vol enterar-se… Si és molt senzill, som valencians i parlem valencià.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia