Ferran Pina El 29 de juny, l’ONG Proactiva Open Arms va rebre un avís d’emergència front a les costes de Líbia pel naufragi d’una pastera amb 120 persones. No els van deixar acudir al rescat. Només va haver 16 supervivents i una de les fotografies que ens va deixar la tragèdia i que es va publicar en diferents mitjans de comunicació va ser la del rescat dels cadàvers de tres bebés. És la imatge del fracàs. No és l’única, en són moltes, en són massa i la pregunta es: qui no vol ser, cal que siga part mínima, però absolutament activa i decidida, de les solucions?
Eixes tres criatures no van tindre la sort que van tindre els 123 menors que van ser rescatats per l’Aquarius. No van tindre ni l’oportunitat de ser considerats menors en situació de desamparo en xafar terra sense la companyia dels seus pares o mares que van prendre la dolorosa decisió de tractar de salvar-los la vida, enviant-los a soles a una possible mort a la Mediterrànea. Sort perque van ser menors que aconseguiren sobreviure perque, sense tindre res ni a ningú, senzillament tenen l’oportunitat de seguir respirant, i això els donarà l’oportunitat de tindre una segona oportunitat. La mateixa que es mereixen xiquetes i xiquets en situació de desamparo provocades per altres situacions: víctimes de maltracte, víctimes de situacions familiars de desestructuració, víctimes de la violència masclista que envia a les seues mares a la tomba i als pares a la presó. Víctimes, no delinqüents.
Eixes víctimes són els menors que necessiten no un, sino molts recursos, dotats de pressupost i dels millors professionals possibles per a ser recepcionats, atesos i derivats en els centres de recepció de menors.
Un centre de recepció de menors com el que es planteja a Llíria és el recurs que es necessita per a rebre a xiquetes i xiquets víctimes de qualsevol de les situacions descrites adés. Un recurs per a 30 menors que en 45 dies han de ser protegists, atesos i diagnosticats per a ser derivats a altres recursos, bé siga famílies d’acollida, centres d’acollida o altre tipus de recurs.
Només es va conéixer que el Govern Valencià es va oferir a acollir a les 629 persones a bord de l’Aquarius i obrir-los el Port de València, el Cardenal Cañizares va explicar en una entrevista que “junt amb l’administració pública, l’esgléssia valenciana col.laborarà en aspectes concrets d’acollida. Atenció no només primària sino també permanent com educació o acollida familiar”.
Res més paregut al que ofereix un recurs com un centre de menors. No és, per tant, una qüestió de confesionalitat o d’aconfensionalitat. Tampoc no deuria entrar en cap debat polític.
Tres referents històrics d’assitència als més desafavorits han estat el Pare Jofre, atenent i acollint als malalts mentals, Sant Vicent Ferrer que va fundar el Col.legi Imperial per a menors òrfens, més de 600 anys en funcionament, i el bisbe Luis Amigó que va centrar la seua misió en la transformació social i individual de les persones excloses, sobretot els menors. Els tres valencians i els tres ho demostraren amb fets. Hui també dirien que no podem deixar tirades a estes persones que estan patint.
Comparte la noticia