Lluís Mesa.
El
dia havia sigut llarg. Tocava acabar el suplement de Nadal. Els seus
companys ja no hi eren. Unes planes de gran bellesa parlaven de com
la comarca festejava feliçment les festes. Mostrava el millor de
cada poble. No contava les penes ni les tragèdies personals. Empar
estava cansada de tant d’escriure’n. Tots els anys era el mateix.
No tenia cap inquietud personal en eixe tema. Sortosament estava
tancant. Va apagar l’aire condicionat i là ràdio. Mentrimentres
una emissora de la localitat narrava que tots es reunien en les cases
i al sendemà les famílies prepararien el popular putxero. Tampoc la
locutora esmentava la solitud d’algunes veïnes i alguns veïns en
eixos dies, ni la tristor per no tindre prop les persones estimades.
Va eixir al portal. No tenia pressa per tornar a sa casa de
Benavites. La família era de Jaen. Enguany no havia pogut
desplaçar-se cap allí. Estava sola. El cotxe el tenia aparcat en un
carrer. Fins allí es desplaçà caminant. Va vore una cafeteria
oberta. Com que no tenia pressa i feia fred, va decidir d’entrar.
Demanà una cervesa. El cambrer, per ser la nit que era, li va
regalar una tapa. Ella es va quedar mirant la televisió local. La
locutora acabava el noticiari. Deia que la comarca es vestia de pau,
solidaritat i felicitat. A Empar li sonava tot utòpic. Potser tant
com el que havia escrit en el suplement. La diferència és que ara,
escoltant-ho a una altra periodista, comprenia que a voltes les
paraules escrites o pronunciades estan buides, Ells que escampen
felicitat als oients i lectors són els que a vegades es troben més
a soles.
En
un altre lloc, Àngela tancava la porta de l’estudi. Era el primer
any de separada. Els tres fills passarien la nit amb el pare. Estava
sola a la casa d’Alfara. S’havia d’acostumar a eixa situació
però no sabia encara què fer. Passà casualment per davant de la
cafeteria on estava Empar. En vore-la, va decidir-se a entrar i
saludar-la. Havien estudiat juntes la carrera. Se n’alegrà. Feia
un moment la mirava-la en la pantalla i ara la tenia en directe.
Establiren una conversa extensa. Es contaren anècdotes de la faena.
Arribà un moment que sols els quedava xarrar de la situació
personal. Totes dos esmentaren que eixa nit no seria meravellosa.
Després d’haver escampat tanta felicitat per a tots i totes, es
trobaven buides i solitàries. Havien donat moltes lliçons perquè
la gent celebrara un bon Nadal i ara no sabien elles com festejar-lo.
Es miraren i començaren a riure’s. De sobte, es va fer el silenci
en uns segons. Es miraren tristes a la cara. De seguida, Àngela
trencà el moment. Digué de sopar juntes. La resposta fou sí.
Aleshores isqueren del bar i es dirigiren a un supermercat que quasi
estava tancant. Compraren una miqueta de tot. La cara els va canviar
mentre triaven entre els prestatges quina carn agafar o què
necessitaven per a omplir llesquetes de pa.
En
arribar a la caixa, trobaren a Aitana. Empar l’havia sentida, no fa
res, per la ràdio, quan redactava el suplement nadalenc. Li
preguntaren si anava a sopar amb la família. Va dir que no. Vivia
amb la mare al Port de Sagunt i no tenia germans. Feia un mes havia
faltat. Estes anaven a ser unes primeres festes en soledat. Li
proposaren d’anar amb elles a sopar. Va acceptar de seguida i
apuntà de fer-ho a sa casa. A les nou de la nit hi arribaren.
Immediatament decoraren el saló.
En
tan sols una hora, aquell espai es va transformar. També les cares
de les tres periodistes. Comprovaren que el Nadal no sols està per a
contar-lo sinó per a viure’l. Entengueren que este no ha de ser
sofisticat ni perfecte per a fer-se real. Aplega realment quan les
persones, espontàniament i sense pensar-ho, es reunixen. Eixa nit no
sols va arribar a la comarca sinó a qui fa premsa, escampa la veu
per les ones o mostra la seua imatge. El Nadal es va fer per a tots i
totes, també per a elles.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia