Emili Gómez.
Som
al segle XIV. Guillem de Baskerville arriba a l’abadía on el
sinistre monjo Jorge custodia la biblioteca a la que només tenen
accés restrigit, copistes i traductors. Hi ha un llibre que ningú
ha de vore, no ha de trascendir la seua existència de cap de les
maneres. Un tractat d’Aristòtil sobre el riure, en què el filòsof
grec canta les bondats de l’humor. En un món i una època dominats
per l’escolàstica, doctrina que utilitzava l’argument
d’autoritat com una de les seues eines principals, que existís
aquest tractat deixava sense arguments els que consideraven que “El
riure allibera l’aldeà de la por al diable, perquè en la festa
dels ximples també el diable apareix pobre i ximple, i per tant,
controlable” És per això que Jorge ha impregnat de verí el
Tractat d’Aristòtil, per a què qui el llegisca muiga sense poder
donar notícia de la seua existència.
Parle,
com es pot endevinar, de la famosa novel·la d’Umberto Eco, El nom
de la rosa. Tot i ser ficció, resulta representativa de l’odi
visceral amb què ha perseguit l’autoritarisme les publicacions
humorístiques. (Podria fer una llista inacabable d’humoristes i
mitjans perseguits pel poder, des de l’afusellament -fallit- de
Gila, fins les darreres denúncies contra la revista el Jueves, el
segrest de la mateixa per una portada en la que apareixia l’actual
rei, passant pels assassinats jihadistes contra Charli Hebdo. Vull
recordar i remarcar, però, el cas d’El Papus, principalment
perquè posa en evidència l’estafa que va suposar la pretesa
modèlica transició que ens va dur aquesta democracia de pa sucat
amb oli. Desenes de segrestos administratius, 157 judicis, dos
consells de guerra i un atemptat, reivindicat per l’ultradreta, que
es va saldar amb la mort del conserge Juan Peñalver, 17 persones més
ferides i zero condemnats. Un atemptat que suposà el declivi de la
revista després de 14 anys de presència als quioscos i
posteriorment, la seua desaparició.
Sempre
m’ha sorprés que uns Déus, que se suposen totpoderosos, tinguen
necessitat de ser defensats pels seus seguidors amb amenaces de mort,
que per desgràcia de vegades es materialitzen. De la mateixa manera
se’m fa estrany que una democràcia occidental, tan seriosa i
consolidada com diàriament prediquen, requerisca que jutjes i
fiscals perseguisquen humoristes i titellaires.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia