Quico Fernàndez. EPDA Els
exabruptes de Rita Barberà han generat una autèntica allau de
crítiques i desqualificacions, quan no de burles i sàtires,
totalment justificades. I no és per a menys atenent al patètic
espectacle que l’alcaldessa de València va oferir urbi
et orbi des
de les Torres de Serrans. Una més de les tristes imatges que durant
els últims anys estan situant la
tierra de las flores, de la luz y del amor
en el mapa mundial de les immundícies, per a vergonya de tots els
valencians de bé. Ni en el pobliu més recòndit de la profunda
meseta poden entendre que la representant de la capital dels
valencians siga incapaç de dir quatre paraules coherents en la
llengua dels valencians. Ja veurem com l’entendran el dia que haja
d’explicar les desviacions pressupostàries astronòmiques en la
Fira de Mostres; si ho fa en valencià segur que l’acusen de no
col.laborar amb la justícia.
I és que Rita
representa eixe sector tan nostrat que continua pensant que el
valencià és una llengua de poble, de llauradors i classes
subalternes, que com a molt pot aspirar a donar color indígena a les
festes i poca cosa més. Mai no parla en la nostra llengua i no per
això ha deixat de comptar amb un suport multitudinari en les urnes.
De fet el seu no és un cas aïllat: dels cinc presidents de la
Generalitat del període actual, dos, Zaplana i Olivas, senzillament
no en sabien; Lerma i Camps no passaven del nivell oral elemental i
evitaven sempre que podien usar la llengua dels seus avantpassats; i
l’actual, el castellonenc Alberto Fabra, és incapaç de llegir en
valencià ni que siga com els alumnes del primer cicle de primària,
i menys encara de parlar dignament la llengua pròpia dels
valencians, a més d’oficial al nostre País.
La
veritat, siguem realistes i sincers, és que el valencià no cotitza
massa alt en el mercat polític; ací es pot aspirar a qualsevol
càrrec des de l’analfabetisme més absolut. Si de cas té un valor
estratègic quan s’utilitza com una basa electoral per tal
d’estimular els més baixos instints dels ciutadans més
desinformats. En una demostració d’hipocresia de llibre, els
mateixos que menyspreen la nostra llengua i no la utilitzen ni tan
sols institucionalment, es trasvestixen en els màxims defensors del
valenciano i
són capaços de disfressar-se de palleters i eixir al carrer a la
caça de tots aquells que no comprenen la seua valencianía
bien entendida.
Ara
mateix el PP està elaborant una llei amb la intenció d’aprovar-la
abans de les eleccions, que pretén establir ni més ni menys que las
señas de identidad dels
valencians. Una llei que aspira a dividir la societat valenciana
enfrontant aquells que seran considerats bons valencians contra els
que queden fora dels clixés i els tòpics decimonònics. Si t’agrada
la paella i els bous al carrer i et saps l’himne regional puntues
al màxim en valencianía,
encara que no parles en valencià i penses que Tirant lo Blanc és
una web pujada de to. Si preferixes l’olla, col.labores amb una
protectora d’animals i t’emociones amb els versos d’Ausiàs
March o Estellés, potser sigues destinat a un centre de reeducació.
Si t’agraden els bous i la paella, eres del València o del
Llevant, però tens el defecte de saber parlar, llegir i escriure en
valencià, i a més ho fas de manera habitual, hauràs de reflexionar
si no eres massa radical amb això de la llengua.
Sincerament,
el que més m’indigna és la concepció que la gent com Rita o
Fabra tenen dels valencians. ¿Com poden arribar a pensar que la gent
es crega que els mateixos que ignoren i destrossen la nostra llengua,
els mateixos que han tancat l’única televisió i l’única ràdio
en valencià, els mateixos que pretenen reconéixer els títols de Lo
Rat Penat i la RACV contra el criteri científic i acadèmic, els
mateixos que actuen de manera permanent i deliberada en contra de la
cultura i els interessos dels valencians, puguen ser al mateix temps
els repartidors de les patents del que significa ser valencià? Sí,
això és el que em resulta més indecent de tot. El
caloret, la llegà, el verano,
són pures anècdotes, una exhibició de mediocritat i grolleria; com
sempre allò que ens ha de fer reflexionar és la categoria que
s’oculta darrere de les anècdotes: el paper irrellevant del
valencià en la nostra societat, fins i tot per a molts dels que es
burlen de Rita.
Com diu la cançó,
això ens passa perquè hem perdut les claus de la nostra casa. Però
hui estem a temps encara de demostrar-los que el Tio Canya pot tornar
de nou a València amb la cara ben alta i un forrellat nou.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia