Canet, a la meitat del segle XX.
L’arribada
del mes de setembre ho canviava tot. Marcava el començament de les
festes a Canet. Sembla que hi havia ganes de festejar i oblidar-ho
tot. Potser perquè la tristor vivia al carrer pels afusellaments
recents d’alguns veïns, com el de fonedor Román, i sobretot
perquè es passava molta gana. Malgrat l’alegria que tenien eixe
1941 per fer festa, fou un any desgraciat per al municipi. Les festes
havien acabat sobtosament ahir. Ningú no ho esperava però fou així.
Aquell
matí Tonet era a la platja. A les cases es netejava. Tot era
solitari al carrer, encara que ja feia hores que s’havia alçat el
sol. Per les finestres s’escapava la música de la ràdio. Joaquín
Romero cantava “Se va el caimán”. El xiquet va anar a la mar
perquè no trobà cap amic. Allí sempre es divertia. S’havia
quedat a casa amb el germà, ja que la família havia eixit a
València per vore que passava amb el tio Miquel. L’havien detingut
la nit anterior amb 9 jóvens més. Amb ells estava l’alcalde, el
senyor Pedro, el qual intentava ajudar-los. En arribar a l’arena,
es disposà a construir un castell. Al moment, hi va arribar una
xica. Portava roba estiuenca però no anava en banyador. Darrere, a
certa distància, es trobava la tata.
En vore aquell monument s’acostà a Tonet. Li preguntà si podia
jugar. Ell estranyat, per no conéixer-la, va dir que sí. Abandonà
el lloc acceleradament per preguntar a la seua cuidadora si li
deixava jugar amb aquell xic. Li digué que podia fer-ho. De seguida
es trobaren prop. Ella descarregà un poal i unes pales que duia en
un cabasset. Tonet s’alegrà perquè no tenia més que les seues
mans per a realitzar la construcció. Decidiren d’eixamplar les
torres, ara que n’eren dos i tenien cert instrumental
especialitzat. La xiqueta, de nom Violeta, li va preguntar quan
començaven l’escola. Ell va dir que no ho sabia. No hi anava molt
a l’aula del mestre Rosendo perquè, com que l’edifici s’havia
enfonsat en guerra, estaven en un local reduït. Quasi no hi cabien i
es preferia ajudar el pare al camp. “Don” Aurelio, el rector, els
deia que, si no anaven a escola, se’ls apareixeria el dimoni pel
carrer; però no li feien massa cas. Tenien raons més importants per
no escoltar-lo. Per exemple plantar els moniatos amb els quals
menjaven cada dia. Violeta li va dir que al carrer no hi havia ningú.
Per eixa raó havien vingut allí. Tonet va dir que anit va passar un
assumpte molt gros al poble. Els veïns, per celebrar les festes,
havien preparat unes vaquetes. La comissió havia aconseguit diners i
el festeig semblava anava a estar molt exitós. Però els
organitzadors no pensaren que calia demanar permís governatiu. Així
que quan estaven rodant per la plaça de l’Església s’hi
presenta la Guàrdia Civil. El festeig es va detindre. Manaren al
ramader que tancara els animals. Van cridar els membres de la
comissió al mig del recinte i se’ls emportaren empresonats. La
plaça es va quedar muda. Vore com se n’anaven a la presó va
deixar-los sense paraules. Tots tornaren a les cases amb por i
desolació.
En fer-se de dia, li contava a Violeta, les persones
s’ajuntaren a la plaça per comentar el que havia passat. Els
familiars dels empresonats havien partit a València per conéixer la
pena que els anaven a imposar. Deien que la multa seria de 250
pessetes. El veïnat, ja estava arreplegant diners per a ajudar-los.
Es pensava que quasi segur que estarien més de 15 dies a la presó.
Amb eixes notícies oficioses, l’Ajuntament havia manat de
suspendre el ball programat i la cursa de bicicletes. Després de
contar-li-ho, Tonet li va preguntar a Violeta d’on era. Contestà
que de Jaén, encara que com son pare era guàrdia civil estaven
destinats des de feia poc. A Tonet no li resultava familiar la cara.
La xiqueta va dir que no sabia res del que havia passat anit però
que son pare havia estat fora i amb molta faena. En aquell instant la
tata va cridar-la. Feia massa sol per a la seua pell. Tonet també
caminà cap al poble. Passaren els anys. Els bous tornaren a ocupar
el carrer els dies de festa. Tonet ja era jove. Va tornar a trobar
Violeta, la companya de castells d’arena. Hi havia anat uns dies a
quedar-se a casa d’una amiga. Esta vegada era de nit i no estava la
tata. Estigueren xarrant molt. Tornaren a vore’s més vegades.
Acabaren les festes i Tonet va fer diversos viatges al Cabanyal, on
aleshores estava destinat el pare de Violeta. Un bon dia decidiren
casar-se. Tot va ser possible gràcies a aquell sol de l’estiu de
1941.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia