Carrer Pacheco a principis del segle XX.
El
sol començava a amagar-se però encara feia calor. La superiora de
les Dominiques, Josefina Villar, acompanyava a la porta de l’escola
a algunes de les alumnes. Havia convidat a berenar les més
avantatjades. Hi esperaven les criades per arreplegar-les. També
estava allí Amparo, la germana de la joveneta Matilde, amb una xica
de servir. En eixir començaren un passeig cap a la Glorieta. De
sobte, mentrimentres les dos germanes xarraven, Amparo entropessà
amb un jove que semblava despistat. Este li va demanar disculpes.
Aprofità el moment per preguntar-li per l’adreça de l’escola
del mestre Torres. Ella li ho va indicar. Després les tres
continuaren el camí.
En
arribar a casa es va servir el sopar. Les dones es retiraren prompte.
El cap de família i el fill tastaren una copa de licor. Comentaven
que el dia anterior Àustria havia declarat la guerra a Sèrbia.Era
una gran desgràcia i no sabien com acabaria tot allò.
El
nou dia es va iniciar prompte. Era la festa dels Sants de la Pedra. A
les nou isqueren cap a Santa Maria. Es creuaren pel camí a l’alcalde
José Peris. Se saludaren amigablement. A les set i mitja van
participar en la processó. De nit soparen amb els tios. Amparo havia
aconseguit eixir de casa per vore la llarga traca del pirotècnic de
Petrés. No resultava normal que la deixaren anar però el fet que la
seua amiga Paquita anara acompanyada de la tia Amèlia infonia molta
tranquil·litat als pares.
La
ciutat a les deu i mitja de la nit estava molt il·luminada. La gent
omplia els carrers quasi massivament. Elles, davant l’atenta mirada
de la tia, miraven tot els jóvens que hi passaven. Al cap de pocs
minuts d’iniciar la xarrada, tres xics ben plantats interromperen
la conversa. Un d’ells era Juan, el cosí de Paquita, aquell que
vivia a València. Havia vingut per a festes. Va saludar-les. Mirà
Amparo d’una manera especial. Digué de convidar-les a la
cafeteria. En indicar la tia que sí, tots junts anaren cap allà.
S’assegueren a la terrassa. Juan va situar-se al costat d’Amparo.
Els dos iniciaren una extensa conversa. La resta de tertulians
xarraven d’altres temes. Ell va indicar que estava allí perquè la
família Monzó l’havia convidat, tot i que dormia a ca dels tios.
Ella escoltava amb interés el que li deia. Parlava de la tradició i
de la necessitat de fer més religiosa la societat. Li indicava que
tenia sort de viure a Sagunt perquè la Joventut Legitimista
realitzava moltes activitats. Quan foren quasi les dotze, abandonaren
la cafeteria. Anaren a vore els focs. Volien dirigir-se al balcó
d’una distingida família que coneixia Juan. Però era massa tard
per a fer-ho, ja que començava la disparada. La tia va dir on havien
de posar-se per estar apartades de la multitud. De seguida les
primeres carcasses il·luminaren el cel. El públic aplaudia.
Sobtosament es va desviar cap a terra una de les eixides. La gent
descontroladament es va apartar i va invadir-ho tot. En uns segons
Amparo es trobà separada de les amigues i dels xics. Al seu costat
un jove va tropessar amb ella. Era novament aquell que havia trobat
ahir al carrer Pacheco. Altra volta li demanà disculpes. Esta vegada
es va presentar. Es deia Vicente. Era mestre. Hi havia anat a passar
uns dies a casa del professor Emilio Torres. Li va comentar que
Sagunt resultava una ciutat molt bonica. També va dir que hi vivia
gent molta agradable, pensadora i amant de la llibertat. Li confessà
que si alguna cosa destacava d’este món era la veritat. Deia que
la vida era un passatge a la nit al qual cada dia hem de posar llum.
Amparo va quedar bocabadada amb tot el que escoltava. El xic ho tenia
tot i era guapo. De sobte, arribaren les amigues i la tia. L’havien
trobada. Es va acomiadar de Vicente. Intercanviaren les mirades amb
molta claror en les pupil·les. Marxaren a casa. S’acabà la nit a
la fresca. Finalitzaren les festes dels Sants de la Pedra. Passaren
els anys. Amparo i Juan es casaren. Ho estigueren vint anys, fins que
ell va morir en el 36. El plorà. Amb els anys s’acabà el dol.
Però mai no va passar una nit a la fresca sense pensar amb Vicente.
Sempre va recordar que en la vida hem de posar llum. Potser si ho
haguera fet, estaria en braços d’aquell desconegut. Potser el país
amb més llum i raó no haguera caigut en una guerra.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia