“.
Es tracta d’una frase a la qual sovint, molta gent s’aproxima quan
parlem de política, de trames socials, o de la nostra societat en
general…
Òbviament,
des del carrer, des de casa, des del nostre micro-món, no podrem
canviar allò que, per exemple, es decidisca a un despatx a la seu de
qualsevol partit polític en l’àmbit estatal, ni de bon tros, a escala
europea… però, si què en podem canviar d’altres moltes coses. I tant que sí!
Podem
canviar el nostre dia a dia, la forma de mirar als altres, la forma de
treballar amb els altres… Malgrat això, i açò és un tema de debat molt
actual, hem de tenir present moltes limitacions a les quals cal fer
front, malgrat les possibles represàlies… Casos, podem veure molts,
però, d’això ja en parlarem en altre moment, no?
Però,
tornem al tema d’aquesta entrada… Tot això venia donat que l’altre dia,
sopant amb un company, mestre de professió, comentava que es veia molt
limitat. No sabia com fer per arribar el seu missatge de canvi en el seu
entorn laboral.
Què
ens exigeixen els encàrrecs institucionals per als quals treballem? Què
ens exigeix el nostre contracte laboral? On trobem els límits? Què
pretenem nosaltres amb la nostra tasca educativa?
Si rellegim elsdocuments professionalitzadors ASEDES,
podem (re)comprovar que l’Educació Social (si, en majúscules, malgrat
que això em comportara alguna correcció al llarg dels anys estudiantils)
és un dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d’una
professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i
accions mediadores i formatives, que son àmbit de competència
professional de l’educador social i que possibilita: La incorporació del
subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa
com el desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social i, La
promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats
de l’adquisició de béns culturals, que amplien les perspectives
educatives, laborals, d’oci i participació social.
Aquesta
definició i possibilitats, junt amb aquella gran frase de Benavent què
feia referència a què “l’ideal últim de l’educador social, l’objectiu
mai escrit, hauria de ser la desaparició de lasevaprofessió”,
considere que són els pilars fonamentals per ubicar-nos dins de la
nostra professió, dins del nostre encàrrec personal i dins de la nostra
praxi diària…
Per
tant, basant-nos en l’anterior, em veig obligat en recordar(-me, i
recordar-vos) la importància del nostre dia a dia. D’allò què fem per
canviar el nostre entorn. Quan va estar la darrera vegada què vares fer
alguna cosa positiva? Quan va estar la darrera vegada què vares
realitzar alguna acció en conseqüència als teus pensaments?
Podem
criticar la mancança de participació reial en partits polítics, si
nosaltres no participem d’entitats, associacions, moviments, …? Podem
criticar l’actuació en la tanca de Melilla, si nosaltres no som
conseqüents en el nostre dia a dia, amb la immigració? Podem denunciar
les corrupcions a dreta i esquerra, si permetem les xicotetes
corrupcions?, tràfics d’influències?, i un llarg etcètera?
Què fem nosaltres per canviar el nostre entorn?
De
ben segur, si ens aturem uns minuts per pensar i reflexionar, trobarem
de milers d’actuacions quepodamfer, diàriament, sense cap sobre
esforç, per tal de millorar el nostre entorn… què, ens animem?
Recolzem
als ciutadans que participen en la construcció d’un entorn millor del
que tenim, recordem als dirigents polítics que estem (o hauríem d’estar)
vivint en una democràcia, i ajudem-los a construir una veritable
democràcia participativa… Actuem als nostres barris, pobles i ciutats,
participem dels col·lectius socials, polítics, associatius, o simplement
a títol personal… Recordem la importància de contribuir a la nostra
societat, recordem doncs, la consciència social.
Recordem
que podem i sabem viure més enllà del consumisme, del capitalisme, de
l’egoisme… Personalment, estic convençut que això és possible…