Bernat i Baldoví: El cost de parlar bé

Què costa parlar bé? Ell ho respondria d'una manera contundent (deuen ser els aires de l'Albufera), perquè li costà car, però em pregunte què vol dir "parlar bé", pregunta que s'ha de formular qualsevol escriptor que aspire a transmetre idees; també ell, tot i el seu recobriment satíric. Per tant, la primera decisió del literat tindrà caràcter lingüístic i estarà en relació amb el destinatari de l'obra, perquè el registre utilitzat serà bo si és eficaç per als designis comunicatius de l'autor. Almenys, en principi, perquè quan lliges obres en què parlen igual metge i llaurador, les alertes es disparen: la rica formació del metge en matèria sanitària fa que s'expresse d'acord amb la instrucció adquirida, i la rica formació del llaurador en qüestions agràries el farà parlar bé en eixe "camp" perquè té capacitat d'acollir l'herència terminològica agrícola que li permetrà distingir entre roure i carrasca, per exemple. El metge, en la seua expressió, estarà orientat per la preceptiva acadèmica i el llaurador es basarà en la tradició.

Ara bé, les normes no sempre són respectuoses amb la tradició (¿quants valencians llegits opten per "feina", que és una innovació dialectal (faena > faiena > feiena > feina) i rebutjaran "faena", que és l'evolució normal del llatí "facenda"?). Per la seua banda, la tradició, no sotmesa a control, incorpora solucions ben espúries (si les construccions amb l- inicial es desdoblen en ll-, com ara "lluna" o "llop", alguns "literats" plens de "lògica", diran "llògica" i "lliteratura", sense caure en el compte d'a on vénen). El panorama global d'una llengua reclama l'assumpció de tots els registres a fi de fer-ne l'ús específic que cada cas puga requerir, segons aconsellaria el sentit comú, afirmació que xoca amb el sentit comú, perquè som humans, dèbils a l'hora de manifestar adhesió o rebuig a l'altre, i més si l'altre no participa dels teus criteris. 

La història de la literatura registra molts exemples en eixe sentit, com el que mostra la biografia del pare Fullana, prodigiós gramàtic valencià que les va rebre totes en la mateixa galta, perquè era fervent partidari d'usar un model lingüístic que fóra acceptat per la majoria, vista per alguns com a inculta. Recolzada per una superioritat lingüística que s'havia autoatribuït, la immensa minoria el desqualificà, com desqualificà també a Carles Salvador quan, temerari, optà per la poesia sentimental, i a tants altres que no encaixaven en els seus projectes polítics… ¡Que li ho diguen a Llorente! El conflicte ve de lluny; posem les Regles d'esquivar mots grossers o pagesívols, del normativista Pou enfront de La brama del llaurador, de Jaume Gasull, amb propostes d'extracció llauradora: els títols, ben significatius, postulen evitar les solucions vulgars de la major part dels usuaris, o reivindiquen el "grosser" llenguatge del camp. Eixes obres apareixen ací després que Dante Alighieri fóra triturat quan, en la seua obra De volgare eloquentia es situava al costat del vulgar, o siga, la llengua que es parlava en la Toscana, en litigi contra el preponderant llatí, llengua dels sabuts. I, encara que molt criticat, triomfà amb naturalitat el florentí del Dolce stil nuovo. Amb moltes crítiques, naturalment.

Anem al nostre interés, l'advocat de Sueca. Josep Bernat i Baldoví, persona molt il·lustrada, doctorat en dret, i que exercí com a jutge en el districte de Catarroja, i com a Diputat a Corts en Madrid, per bé que ad ell li "molava" més la pràctica literària (després explicaré el recurs a eixe verb). Com hem vist en l'estrofeta de l'inici (els nostres diccionaris no em deixen escriure exerg), el suecà tenia una gran facilitat per a la rima, fet que acredità en la seua prolixa obra, molta produïda en vers, també la teatral.

Diuen que Bernat apostava per un llenguatge col·loquial, que fóra entés i acceptat sobretot pels llauradors, la defensa dels interessos dels quals va assumir ben prompte. I clar, no escrivia com els defensors de l'estàndard reclamen ara: no podia. Era, censuraven, una obra retòrica, i no s'equivocaven perquè la "retòrica" és l'art de persuadir, i bé que persuadia. Però els analistes, no sempre instruïts en l'art dels rètors, ho entenien com a reprobable, i l'atacaren sense més: afirmen que la seua producció literària era de caràcter satíric, sense pretensions cultes; que usa un llenguatge col·loquial i, des del punt de vista ortogràfic, gens acurat. Quan l'autor mor en 1864, faltaven 67 anys per a l'aprovació de les Normes de Castelló. En veritat, no podia. I és que, si la ideologia s'apodera de l'anàlisi, ho deteriora tot. Igual ha passat en el cas de Joaquim Garcia Girona: un preclar  estudiós, després de considerar-lo el millor poeta valencià del segle XX (o, com a mínim, de les primeres dècades de la centúria anterior), necessita proscriure'l i l'aboca al femer de la història per "anacrònic". I és que no s'ajustava als esquemes ideològics de l'eximi professor. Tornem a Bernat.

El desdenyat i prolix autor de Sueca no seria tan "incult" quan fundà alguna publicació d'èxit, per exemple setmanaris com "El mole" (ell no podia escriure-ho amb la -t, tota furtiva), col·laborà en "llibrets de falla" o en obres teatrals i "miracles" per a les celebracions vicentines; tot pastat amb regust popular i amb garantia d'elevada creativitat i d'una gran recepció social ¡Ací estarien becant els seus condemnadors (aquells que diuen defendre el poble que menyspreen) si ell no haguera incidit amb tanta eficàcia en el teixit social més majoritari dels valencians. 

A partir de la sàtira com a ingredient del seu motor de transmissió, en valencià, d'idees vàlides per als seus destinataris, comprenem la seua adscripció al Sainet, composició de caràcter satíric que, com a evolució de l'entremés, ocupà un lloc eminent en el manteniment del teatre i la llengua, en especial en els sectors socials més populars.

Vinculat, en els primers temps, al liberalisme moderat, els radicals li prodigaren les crítiques més esmolades. Al final de la seua vida, recupera la fe, demana un sincer perdó i abomina dels seus escrits i, clar, el declararen centre unitari de la diana dels antics coreligionaris. En la posteritat, l'exquisit elitisme dels fabristes el convertí en acollidora diana de les més elaborades censures llançades pels qui han facturat o impulsat una llengua sense el poble. En els últims temps, alguns estudiosos s'han aproximat a l'estudi del sainet i de la producció de Josep Bernat. Desproveïts d'interferències ideològiques, la rutilant figura creativa de l'advocat sainetista ha emergit amb força. El recurs quasi total al valencià, la defensa d'uns llauradors lliurecanvistes que tenien interessos enfrontats amb el proteccionisme, la disposició d'un material lèxic de molta dignitat, i una acreditada facúndia poètica el situen en un lloc eminent de l'escalafó literari valencià. El dia de sant Josep d'enguany [2022], el divertit i molt eficaç col·laborador dels "llibrets de falla" complirà 213 anys del seu naiximent. Per moltes raons, si tots els valencians en som deutors, molt més el món de les falles li deu un sentit homenatge, com li'l deuen tots, en especial, Sueca i Catarroja.