Francisco
Adán
El
famoso debate de Nixon contra JFK marcó un antes y un después en
las campañas electorales en EEUU y por ende en el resto del mundo,
que bebe del estilo norteamericano con mayor o menor fortuna en todos
los campos sociales.
Nixon
salía de estar enfermo, dijo que no quería maquillaje, en cambio
Kenedy, dijo que sí al maquillaje y a todo aquello que le mejorara.
Y así fue, JFK salió vencedor de ese lance televisivo gracias a su
aspecto juvenil y desde luego mucho más arreglado que el entonces
aspirante Nixon. En cambio, para los que siguieron por la radio el
debate, Nixon fue claro vencedor.
Décadas
después, es impensable que un político no guarde una estética en
la televisión, tan importante es que ya nos hemos pasado de largo.
El debate a tres del otro día de El País, Albert Rivera iba vestido
de Rivera; Iglesias de Iglesias y Sánchez pues de entre medio. La
apariencia importa, aparentar tiene más letras que ser y más aún
en una sociedad donde trasciende más las tonterías que se pueden
decir en 140 caracteres que lo razonado y explicado. Desde luego,
vale más una imagen que mil palabras.
Quizá
por eso explique la eterna búsqueda de un debate donde se junten los
tres jóvenes con Rajoy, y este lo evite conocedor del impacto
visual. Ya puede Mariano Rajoy emplearse a fondo con datos y
argumentos, la imagen es que el más mayor es asediado por tres
personas que no llegan a los 50 años y que les basta con hablar de
forma ordenada.
Da
igual que ninguno de ellos tenga la menor experiencia gestora, da
igual que Rivera no llegue a los 40 años y ya quiera ser presidente
del Gobierno, da igual que el populista Pablo Iglesias haya pasado de
plantear políticas bolivarianas para la economía a decir ahora que
quizá Noruega mejor. Da igual que Pedro Sánchez tenga menos carisma
que el actor de Lucke SkyWlaker. La imagen será de tres contra uno,
un uno que, como a Nixon, le puede pasar factura una sola toma.
Albert
Llueca
#telespanyolito
Si
estic moltSabineroultimament (m'acabe d'inventar una
paraula Pako apunta-la!). Que no et mire diu el psicoanalistanomés
gaudeixen amb tu els masoquistes. Si, jo sòc d'eixos que no veuen
els debats de la televisió dels polítics, em pareix tan patètic
que no apareguin tots en pantalla i, és més, és absurd dir-li
debat quan son mini-monòlegs. No hi ha diàleg. Em sent com un mut
cantant a sordsja ho diu Petete el del Libro Gordo, de
l'avortament i la LOMQE millor no parlar, o si no vols topar-te amb
l'Esglèsia.
S'imagineu
un debat, debat, com eixos de les escoles americanes que ixen a les
pel·lícules de pre-adolescents enamorats? O la contestació a
una pregunta, el govern "Si Jo fóra President"no
dubtaria tant a clavar-li la dental
soroll de sabres que hi ha cada vegadaque es creuen els cables
del coronel (per dir-ho així).
Encara
que si que em pareix bé això de que els polítics vagen als
programes d'entreteniment a ser entrevistats o a participar. M'agrada
vore a la gent en altres llocs on no son els de la seua zona de
confort. S'imagineu a Rajoy amb Krujyman fent-li una entrevista en el
KrujyCanal?? (busqueu-ho al youtube! vos sorrendrà). Un altre tema
és si la televisió pública ha de ser garant de pluralitat i traure
a tots els candidats a tots per igual, això és aixina.
Això
si, la gent està farta. Que deixen de prendre'ns pel que no som, que
deixen de tocar-nos el genitals,que ens expliquen les coses tal
com són que puge el Pirulí la imaginació, com diu Sabina.
Altres
des de províncies (que mal queda redéu!) fan com Sabina que va
passar de logaritmes i de Cervantes, i em vaig venir a Madrid per a
ser cantant (o president) però com cantava amb intenciótres
rombes li penjaven a la meua cançó, i encara que no és presenten
com a candidats o candidates si que hi ha algun canal que els fa cas.
Però son pocs.
Telespañolito,
que veus la tele, et guarde Déuun
dels dos canalsha de gelar-te el cor. O no?