Enric Palanca.Les xarxes socials han revolucionat les formes de la política actual. Actualment, un ciutadà pot participar fins a nivells abans insospitats com ara bé denunciant qualsevol incidència a través de múltiples APP o senzillament opinant en fors de qualsevol temàtica política. La ciberparticipació ha obert a la ciutadania la política general i local, especialment la local. Pel moment, la participació ciutadana a les xarxes és una ferramenta de comunicació, fiscalització...I oposició.
En efecte, la ciberciutadania es va desenvolupar en un temps en els que hi havia més governs dretans, refractaris a la participació i la transparència. Les organitzacions socials utilitzaven les xarxes per a organitzar-se i sobre tot, denunciar les coses mal fetes. L´efecte de l´ús de les noves tecnologies ha tingut que vore amb l´auge dels "governs del canvi". Ens trobem ara amb governs del canvi, coalicions de partits progresistes i d´esquerres, atenent les queixes dels ciutadans. Estes queixes donen la impressió de ser les mateixes que abans es criticaven des de l´oposició i ara s´excusen. Pegar una ullada als fors d´internet és reconèixer a simple vista que els problemes continuen o augmenten. Els comentaris anònims, les fotografies impertinents, tot el que abans aprofitava d´oposició, ara es torna en contra. Pot haver algun simpatitzant que defense una foto d´un contenidor cremat o trastos en la via pública? Certes imatges i certs comentaris no poden ser contestats de forma raonada o argumentada. La ciberciutadania es converteix en una cibertirania de ciutadans exigents però sense capacitat crítica, es a dir, que la ciberciutadania infantilitza. Un públic infantil és un públic ideal per a manipuladors de tot tipus, encara que ja diu el refrany que qui amb xiquets es gita...
En conclusió, les xarxes són un arma de doble tall, no són bones ni dolentes. La ciberciutadania és una quimera modernista que fica les seues esperances en el desenvolupament social a través del desenvolupament tecnològic. Exemples com els que he exposat demostren altra vegada més que cap projecte polític o social pot descansar sobre una tecnologia i que sovint, una tecnologia utilitzada sense educació es torna en contra dels seus usuaris.
