Contra l'humor

Som al segle XIV. Guillem de Baskerville arriba a l'abadía on el sinistre monjo Jorge custodia la biblioteca a la que només tenen accés restrigit, copistes i traductors. Hi ha un llibre que ningú ha de vore, no ha de trascendir la seua existència de cap de les maneres. Un tractat d'Aristòtil sobre el riure, en què el filòsof grec canta les bondats de l'humor. En un món i una època dominats per l'escolàstica, doctrina que utilitzava l'argument d'autoritat com una de les seues eines principals, que existís aquest tractat deixava sense arguments els que consideraven que "El riure allibera l'aldeà de la por al diable, perquè en la festa dels ximples també el diable apareix pobre i ximple, i per tant, controlable" És per això que Jorge ha impregnat de verí el Tractat d'Aristòtil, per a què qui el llegisca muiga sense poder donar notícia de la seua existència.

Parle, com es pot endevinar, de la famosa novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa. Tot i ser ficció, resulta representativa de l'odi visceral amb què ha perseguit l'autoritarisme les publicacions humorístiques. (Podria fer una llista inacabable d'humoristes i mitjans perseguits pel poder, des de l'afusellament -fallit- de Gila, fins les darreres denúncies contra la revista el Jueves, el segrest de la mateixa per una portada en la que apareixia l'actual rei, passant pels assassinats jihadistes contra Charli Hebdo. Vull recordar i remarcar, però, el cas d'El Papus, principalment perquè posa en evidència l'estafa que va suposar la pretesa modèlica transició que ens va dur aquesta democracia de pa sucat amb oli. Desenes de segrestos administratius, 157 judicis, dos consells de guerra i un atemptat, reivindicat per l'ultradreta, que es va saldar amb la mort del conserge Juan Peñalver, 17 persones més ferides i zero condemnats. Un atemptat que suposà el declivi de la revista després de 14 anys de presència als quioscos i posteriorment, la seua desaparició.

Sempre m'ha sorprés que uns Déus, que se suposen totpoderosos, tinguen necessitat de ser defensats pels seus seguidors amb amenaces de mort, que per desgràcia de vegades es materialitzen. De la mateixa manera se'm fa estrany que una democràcia occidental, tan seriosa i consolidada com diàriament prediquen, requerisca que jutjes i fiscals perseguisquen humoristes i titellaires.