De forment, ni un gra

Fer política és general il·lusió en les persones; si més no en les que et voten. Fer política municipal no es deixar-se caure per l'Ajuntament a veure a uns, a saludar a altres, a encoratjar els afins o a fiscalitzar els que són dels "altres", mentre, en la solitud del despatx. poses cara de pòquer perquè no saps per on et vindran les galtades (polítiques)  Cal tindre un Pla (un programa de govern, vull dir); la resta són romanços.

Perquè, sàpien vostés, els Ajuntaments van fent la seua marxa al marge dels polítics                      -afortunadament-, car la maquinària interior de la institució sol estar ben engreixada pels funcionaris eficients i honrats, que fan la seua feina estiga qui estiga al capdavant del consistori. I per molts anys.

Una altra cosa és el treballador municipal que espera en punxes que guanyen "els seus", precisament aquells que el col·locaren fa anys -o que esperen ser col·locats ara-  al marge de tot procediment transparent i just -i en  alguns casos fregant la il·legalitat. Eixos treballadors, dic, que, des de l'interior dels seus despatxos -on la paperassa s'amuntega mesos i mesos acumulant pols- conspiren contra els qui no són "els seus", fan com si feren, sense fer, en realitat, res de profit, i, de pas, això sí, van fent caixa entre martingales i retrets als qui denuncien la seua situació privilegiada. Són els funcionaris "Pantene", "porque yo lo valgo". Una salutació. Per a ells, la resta del personal és escòria administrativa , lumpen pseudoproletari.

Perquè aquesta mena de treballadors -col·locats estratègicament al principi, com peons discrets en un tauler d'escacs- fan política sense ser polítics, juguen a  gestionar sense tindre la capacitació professional per fer-ho  i desacrediten, amb el seu posat galàctic,  el col·lectiu al qual pertanyen, que té com a principal objectiu i obligació servir el bé públic i no el seu interés personal.

Amb tot, no passa res. El sol ix i es pon cada dia, sense excepció. Que els únics que s'il·lusionen amb la política erràtica del PSOE d'Aldaia són els seus amics, afiliats i afins, és preocupant però no mal de morir. Em sap greu perquè els tinc estima -perquè una cosa no lleva l'altra-. Perquè els pobles no poden viure sense il·lusió. Perquè n'has de transmetre i a vosaltres, en trànsit  de pernoliar, només vos queden els nostàlgics de la guerra, els incombustibles del felipisme i la premsa amiga -per cert, pagada per tots-que es conformen amb ben poc.

Parlem de projectes i no d'ocurrències. Ja apuntàrem fa mesos la conveniència d'atacar d'una vegada per sempre el tema del desviament del Barranquet . Però, de moment, ni cas. Mira que faria il·lusió al poble d'Aldaia que li diguérem que acabar amb l'amenaça constant d'una riuada és possible! O si més no, intentar-ho, tots plegats, sense fissures.

Tanmateix, esteu  massa entretinguts a la perruqueria, "porque yo lo valgo", mentre el poble espera de vosaltres il·lusió. I així anem, avorrits i a la mira, però de forment, ni un gra.