Dolors Escamilla al pavelló amb el seu nom. - A. G.Si et dic el contrari, t'enganyaria. Sempre t'agrada que s'enrecorden de tu, que reconeguen que la feina que has fet, ha sigut profitosa però el més important per a mi és que he gaudit com una cosaca.
Eixa és una de les coses importants que han quedat. Mira ara tota la gent que hi ha ací. Jo sempre que vinc està ple, 'nanos' i 'nanes' entrenant i jugant, o siga que els diners que s'invertiren no es tiraren al fem. A més, jo crec que per als més menuts deuria d'estar obligat fer esport. De fet, crec que no li'n donen la importància que veritablement té. Per descomptat, l'esport és un espectacle i ací duguérem a les millors jugadores d'Europa, ací es va practicar el millor bàsquet del moment però, i la gent menuda? Amb l'esport, als menuts els bellugues el cap, fomentes l'esport i és saníssim.
Anàvem a començar una historia que mira el que va ser després. Jo tenia clar que els diners, és veritat, no ho fan tot, però ajuden, i de quina manera! Quan després podérem dur a Mujanovic i vam poder fer tot allò… Va ser un espectacle total.
-En aquell moment, a les dones no les feia cas quasi ningú. Jo tenia clar que per a eixir en mitjans i fer soroll, com ens passa a les dones en tot, havíem de tindre un gran equip i traslladar la imatge a la gent que allò pagava la pena. I així va ser: començàrem a guanyar copes i més copes, i anàrem a tots els campionats… Allò va ser una botgeria. Jo no acompanyava l'equip perquè jo tenia moltíssima feina també a ma casa, no podía deixar-me el que tenia. Jo des d'ací parlava i dirigia el tema però he anat molt poquetes vegades amb l'equip.
-El Dorna va ser un crack, amb tot el que això significa. Va crear un efecte d'esperó per als demés. Clar, jo podía treballar amb absoluta tranquili•litat i amb tota la confiança. Ells portaven els diners, pagaven i eren generosos.
-En esta vida tu has de tindre clar el que vols fer. Jo no m'he ensopegat amb pedres enlloc. Jo el que crec que és que el que ha de tindre clar la dona és que és igual que un home. Depén del que vullgues fer. Jo no m'he atabalat mai per estes coses. Jo em casí amb un llaurador. Nosaltres ens dedicàvem a l'agricultura i jo li deia a Miguel: "però això no pot ser, s'emporten les collites i ens les paguen fatal… Això no pot ser, això s'ha acabat. Obriré ací una verdulería" I el meu home va dir: "Estàs com una cabra". I efectivament, vaig obrir una verdulería i estava atapeïda de gent que ens pagava bé el génere i que jo tractava exquisidament. I les verdures aquelles eren el millor que podien endur-se. Allò sí que era del camp a la taula directament.
-A mi no em fitxen. Vaig jo a parlar amb Pedro Villarroel… I això em va donar encara més satisfacció perquè era una cosa molt dura. Jo deia: "Però perquè no han de jugar a futbol estes dones si volen jugar a futbol?"… I al final, Villarroel, em va dir: "Vinga, Dolores, anem a fer això que dius tu", i així ho vaig fer.
-Primera clau que has de tindre en la vida, en qualsevol cosa és estar convençuda, de veritat, del que vas a a fer, i que t'agrade. I no anar amb perepunyetes, ni a fer el borinot. No. Has d'anar amb tot el cor i saber que a més vas a fer una cosa bona. Jo em preguntava sempre: Però perquè les dones no han de jugar a futbol? No hi ha dret a que les dones hagen d'estar arraconades o en la cuina. Les dones han de divertir-se i l'esport, a més, és una cosa molt sana. I no li donen la importancia que té, encara que hui ja no té res que vore.
-A mi em donava igual que fóra bàsquet, que fóra futbol,… o que foren caniques… L'esport és bo per a tot el món, aleshores, perquè no tot el món ha de tindre el mateix dret? Per ser dona? No…El futbol, no obstant, va ser molt més dur. Ara ja no, ara està tot normalitzat. Quan jo aní era un poc duret perquè no hi havia futbol femení enlloc. El futbol era d'homes.
-Els equips de Primera, inicialment, tampoc eren econòmicament molt forts. Van fer-se forts després, quan la gent va vore que era fantàstic vore a les dones jugar, que jugàvem molt bé, que guanyàvem,… i a partir d'eixe moment, la cosa començà a competir i a apostar per l'esport femení.
-Jo sempre dic que sense ells no hauria pogut fer res. Sempre he tingut la porta oberta de tots els mitjans de comunicació. Sempre, sempre. Jo els cridava, sobretot al principi, en un moment en que partíem amb tant de desavantatge sobre l'esport masculí. Estem en uns països masclistes. Hui en dia ja veig esport femení en tots els mitjans de comunicació, a totes les televisions, cosa que abans era un somni.
