'El perro del hortelano', de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, arriba al Teatre Principal de València

L'Institut Valencià de Cultura estrena aquest dijous 'El perro del hortelano', de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, al Teatre Principal de València, on es representarà fins al 23 d'abril.

A la presentació de l'espectacle, que s'ha realitzat en el mateix teatre han assistit el director adjunt d'Arts Escèniques de l'IVC, Roberto García; la directora de la companyia, Helena Pimenta; i els protagonistes de l'obra Rafa Castejón, Joaquín Notario i Marta Poveda, acompanyats de tots els intèrprets de la companyia.

Escrita per Lope de Vega entre 1613 i 1615, aquesta obra beu tant de la comèdia palatina com de la comèdia urbana. Es tracta d'una comèdia única, amb gran personalitat, que destaca per la construcció dels personatges, per la bellesa dels seus parlaments, així com per l'originalitat de la seua estructura que narra una història aparentment senzilla, la d'una dona, Diana, comtessa de Belflor, que s'enamora d'un home humil, el seu secretari Teodoro.

"Bella, tendra, divertida, fosca, lluminosa, vibrant, bruta, trista, alegre, aristocràtica i popular - afirma la seua directora-, aquesta comèdia ens atrapa des del primer moment quan veiem aquesta dona, Diana, lluitant feixugament per eixir de la presó d'or en què ha sigut tancada".

L'honor, la il·lusió, la gosadia, l'ambició d'ambdós i el desengany recorren el seu camí fins al desenllaç. Sobre l'escenari, 14 intèrprets donen vida a Diana, Teodoro, Tristany i la resta de personatges d'aquesta comèdia:Rafa Castejón, Joaquín Notario, Marta Poveda, Álvaro de Juan, Óscar Zafra, Nuria Gallardo, Paula Iwasaki, Alba Enríquez, Natalia Huarte, Paco Rojas, Egoitz Sánchez, Pedro Almagro, Alfredo Noval, Alberto Ferrero, Fernando Conde. Els acompanya la música en off del piano d'Olesya Tutova.

Lope obra el prodigi de compondre una comèdia elaborada meticulosament i profundament, mitjançant uns recursos d'espai-temps, de llenguatge i versificació, de context i de procediments seriosos, còmics i fantàstics que la fan navegar, unes vegades, amb enorme empenta, d'altres amb la calma i el lirisme de sentir, dubtar, témer… que travessa els racons més ocults i humans de l'experiència de l'educació sentimental. L'aprenentatge de l'amor es realitza en aquesta peça amb un obstacle que es converteix en el seu significant: la diferència de classes.

La versió, segons el seu autor Álvaro Tato, pretén ser fidel a Lope, a la comèdia i al teatre com a art del present: "Tots els canvis, insercions i supressions pretenen salvar els obstacles del pas del temps sobre l'idioma, perquè l'espectador puga comprendre cada vers sense perdre l'aroma d'època i gaudir a fons d'aquest divertidíssim viatge al laberint dels nostres propis desitjos".