Quico Fernàndez. -EPDAQue veinte años no es nada cantava Gardel en Volver. I si ho diu el tango veritat serà, encara que les cançons, com els argentins, són propenses a l'exageració. En qualsevol cas, el temps és una de les mesures més subjectives que hi ha, i vint anys poden ser un soplo o un excés. En la política se sol tractar esta qüestió amb una certa ambigüitat, i fins i tot hipocresia, ja que es pretén regular el període de presència en les institucions amb normes internes dels partits que sempre troben excepcions interessades. Per a mi, ho diré clarament, per damunt de la permanència en els càrrecs, de l'edat, del gènere o de l'orientació sexual, hi ha les idees, la capacitat, la coherència i les ganes.
En el meu cas estos vint anys en l'Ajuntament han sigut una experiència molt intensa, que ha valgut clarament la pena. A pesar dels mals moments que ineludiblement s'han de passar, el balanç és altament positiu, perquè els grans objectius que ens marcàrem en gran part són hui una realitat. Huit anys en l'oposició i dotze en el govern són un cúmul d'experiències que he tingut el privilegi de viure en primera línia i que han conformat en gran mesura la meua vida, com també han deixat una inesborrable petjada al municipi. Moltíssimes gràcies a esta ciutat que tant vull pels seu recolzament i estima, des del Clot del Moro a La Marina i des del Grau Vell a l'Almardà, mai no podré agrair prou l'oportunitat que els ciutadans em brindaren de ser Alcalde de Sagunt, una fita impensable per a un partit humil com sempre ha sigut el meu.
I precisament vull donar especialment les gràcies a la meua família política, a la gent amb la qual compartisc el somni d'un País digne des de fa més de 40 anys, on em van acollir quan a penes tenia quatre pèls en la barba. Hem canviat de nom unes quantes voltes, però continuem sent la gent de pedra picada que no es cansa de lluitar per una societat més lliure, més justa i més fidel als seus orígens i a la seua identitat, un bon grapat de romàntics en un hàbitat on dominen la desmemòria i els prejudicis.
Els polítics som també persones, vull dir persones humanes, persones que tenim família i amics que ens estimen i estimem. A la meua família, especialment a la meua filla i a la meua dona els he d'agrair sempre i en primer lloc el seu suport en tot moment i sobretot demanar-los disculpes per tot el temps, segurament excessiu, que he dedicat als assumptes públics. Hi ha hagut moments conflictius, atacs personals i situacions delicades en què et sents vulnerable com un nàufrag, i en eixos moments la família, els amics i els companys són l'única illa segura.
Com també he d'agrair a tots els treballadors i treballadores de l'Ajuntament que amb el seu esforç i capacitat han contribuït a millorar la nosta gestió, al progrés de la ciutat i el benestar de totes les persones. De vegades hi ha crítiques fonamentades, però la desqualificació general és una gran injustícia que no pot ocultar la voluntat de servei públic de la immensa majoria de la plantilla municipal. I de la mateixa manera a tots els companys i companyes de corporació, tant del govern com de l'oposició, amb els quals he compartit centenars de plens, comissions, juntes de govern i de portaveus, projectes compartits i acalorades discussions.
De la mateixa manera que cal agrair la gran tasca dels mitjans de comunicació com a altaveus de les nostres propostes, com a cordó de transmissió a la ciutadania, com a espai de trobada en la coincidència o la divergència. I així mateix done les gràcies a tot el teixit associatiu, veïnal, sindical, empresarial, cultural, festiu, esportiu, social, ecologiasta, solidari … La nostra és una ciutat diversa i molt activa en tots els àmbits que he tingut l'honor de representar.
Per suposat, no deixe escapar esta oportunitat per a demanar les meues més sinceres disculpes a totes aquelles persones que puguen haver-se sentit perjudicades o ofeses per les meues paraules o per les meues accions. De vegades, quan poses per davant l'interés general o la defensa de les teues conviccions, pots afectar interessos particulars, legítims o no, però la meua intenció mai no ha sigut fer mal, sinó tot el contrari, el bé comú.
La meua manera d'entendre la política és sempre anar de cara, no eludir els conflictes, i això no sempre projecta una imatge amable, però tampoc enganya a ningú. Ara estem en l'època de la política virtual, del postureo que es ven per les xarxes amb rostres i cossos maquillats de frivolitat, on el que importa és més l'envoltori que la realitat, més la carn que l'ànima.
Com vaig confessar a l'últim ple ordinari no he sigut mai un bon xiquet, ni tan sols he desitjat ser-ho, però sí intente cada dia ser una bona persona, sensible a les injustícies, a les desigualtats, al classisme i als supremacismes de tot tipus. Em retire de l'Ajuntament, però no de la política, perquè la política està present en tot, perquè sóc un zoón politikón i perquè no són els millors temps per inhibir-se quan està en perill tot allò pel que hem lluitat durant dècades. Deia Fuster que la veritat no sempre coincidix amb la justícia, i jo afegiria que els resultats no sempre fan justícia a la veritat. Fins a Itaca, ens anirem veient pel camí.
