Teresa GarcÃa. La matinada del dijous 6 de febrer fou llarga. Una vigÃlia plena de por i d'impotència causada pel foc que consumia el Balcó de la Penya de Gilet. Por, per la gran quantitat de famÃlies que hi viuen en la zona, en les diverses urbanitzacions de Gilet, pels nombrosos bens materials que podien veure's afecÂtats, i por també, per la muntanya i tota la seua riÂquesa natural que s'estava destruint abrasada i que podia, en una nit tancada, amb un vent de ponent no controlat i sense mitjans aeris, afectar a altres termes com Sagunt, Segart i Albalat.
I impotència per què quan un incendi es desÂencadena les conseqüències sempre són catastròfiÂques, no només per allò que es perd, si no per allò que es pot deixar de guanyar en el creixement i desenvolupament del bosc i per els anys necessaris per a que les zones incendiades tornen a abastar un nivell de maduresa natural acceptable.
El Parc Natural de la Serra Calderona, és una à mbit fortament antropitzat, no només per la proxiÂmitat a grans conurbacions urbanes, com la ciutat de València, sinó també per la gran pressió urbaÂnÃstica de segona residència que ha patit i pateix, tant en el propi Parc Natural com en la seua zona d'esmorteïment. El Balcó de la Penya n'és un exemÂple clar d'aquesta pressió, on s'ha apurat al mà xim la construcció en zones col·lindants a espais proteÂgits.
Grà cies a la intervenció que els Bombers i els Serveis d'Extinció, feren per mitjans terrestres aqueÂlla nit, es salvaguardà la gran majoria de vivendes de la zona, actuació priorità ria en cas d'incendi, deixant, però a la mercé de les flames tot el medi natural. És lògic procedir aixà en cas d'emergència, però el que no és de rebut és que la zona de contacte entre les zones urbanes i la muntanya estigués 4 o 5 anys sense cap actuació d'adequació. Per què, el que no podem permetre es confondre la prevenció amb la extinció dels incendis. I l'inici de la extinció de qualÂsevol incendi, és evitar que es produesca, a través de la seua prevenció.
A la Serra Calderona troÂben una situació paradoxal. S'ha produït la proÂtecció del Parc per la seua riquesa natural, però s'han reduït a la mÃnima expressió els mitjans i els recursos per la gestió d'eixe à rea, amb la qual cosa, la massa forestal de la Serra ha crescut sense cap regulació que assegure la seua conservació i manÂteniment. Al mateix temps les zones de convivència entre l'ús urbà i l'ús agrÃcola-forestal no han extreÂmat les accions de prevenció necessà ries ni tan sols per garantir la seua seguretat i pervivència en cas d'incendi, i en alguns casos, hem hagut de veure com aquestes zones d'ús mixte, en volta de limitar-se han augmentat en els darrers anys.
No gestionar els elements protegits en el Parc i no actuar sobre les zones frontera, és un perill i una irresponsabilitat, cap a les persones que hi viuen en eixes zones i cap al propi medi forestal, que corre el perill de perdre's, amb qualsevol negligència o, pitjor encara intencionalitat. S'ha tingut molta, moltÃsima sort de que les condicions climà tiques, en un moÂment donat, afavoriren l'autoconsum de l'incendi i no el seu avanç. Tant el Barranc de les Merles i la Murta (Segart-Albalat), com el de la Maladitxa (SaÂgunt), són masses forestals contÃnues què en cas de veure's afectades podien haver causat una quantitat de danys ambientals irreparables i catastròfics dinÂtre del Parc Natural. Hi ha una dita tradicional vaÂlenciana que diu "els incendis d'estiu s'apaguen en hivern" i el dijous, tots i totes vam ser conscients de com de febles són les nostres muntanyes, si aquells que hi convivim amb elles no fem la feina que ens correspon per cuidar-les i mantindre-les.
