Els peridistes que han participat en la Fira del Llibre de València. EPDACom i per què s'endinsa un periodista en el gènere literari? Quins són els límits entre periodisme i literatura? Aquestes i altres qüestions han sigut el punt de partida de la taula redona "Periodistes que novel·len", en la qual han participat aquest matí els periodistes i escriptors Lluís Foix, Susana Fortes, Aroa Moreno, Emili Piera i Amparo Tórtola en la Fira del Llibre, i que ha moderat el també periodista Salvador Enguix.
Els motius pels quals els autors convidats es van llançar a escriure la seua primera novel·la són diversos. En el cas de l'exdirector del diari La Vanguardia, Lluís Foix, perquè "els llibres tenen un component més interessant. El que dius en els diaris, la ràdio o la televisió té una vigència limitada mentre que els llibres estan més centrats i duren més en el record". Foix, l'última obra del qual és El que la terra m'ha donat (Columna Edicions) considera que la literatura "és una extensió del periodisme que s'escriu d'una altra manera". Amb cinc novel·les publicades, Emili Piera es va endinsar en el gènere literari perquè "necessitava saber quines eren les meues arrels i afirmar-me a partir d'elles; d'això naix L'any de la invasió". Ámparo Tórtola sempre ha escrit, i quan va veure el moment adequat es va posar a escriure la que és la seua primera novel·la Apenas unos segundos (Samaruc): "Ha sigut una experiència molt gratificant perquè he sigut capaç de fer-ho, perquè vaig trobar editor, cosa que no és fàcil hui en dia, i perquè he tingut resposta per part del públic". En canvi, entre els plans de Susana Fortes, l'autora més prolífica de la taula, no estava ser escriptora: "L'ofici d'escriure em semblava massa sedentari. Que fóra escriptora Emilia Pardo Bazán, val, però jo aspirava a alguna cosa més. Volia viure una vida de novel·la, no escriure novel·les. I ja veus…" El seu cas és diferent perquè la seua col·laboració en el món periodístic va sorgir a partir de la seua tasca com a escriptora: "Després d'haver publicat unes quantes novel·les, els mitjans van començar demanar-me col·laboracions, reportatges, columnes, articles d'opinió..." Actualment col·labora amb El País, entre uns altres.
Els quatre autors estableixen diferències alhora que veuen una connexió inevitable entre la seua producció periodística i literària. "En el meu treball periodístic d'analista política havia d'oferir una visió neutra des d'un punt de vista distant quan en la literatura passa tot el contrari, et bolques en cada paraula. D'altra banda, el periodisme m'ha facilitat la capacitat d'organització i síntesi que requereix la creació d'una novel·la. Al cap i a la fi, una novel·la és una crònica llarga", afirma Tórtola, qui actualment col·labora en Radio València-Cadena Ser i Levante TV. Emili Piera, col·laborador de Levante-EMV i Diari de Girona, és cada vegada més conscient que "el llenguatge literari és aliè a les certeses i als passos segurs i mesurats, i que la millor literatura naix d'una exploració". Però al mateix temps té clar que "quan el periodisme està ben escrit és literatura". Per a Foix, "enfront de la immediatesa i frescor del periodisme, la literatura està molt més pensada i treballada però tots dos tenen en comú la paraula". En la mateixa línia es manifesta Fortes, que acaba de publicar Septiembre puede esperar (Planeta): "Els recursos que utilitzes són els mateixos. Una crònica ben escrita ha de tindre ritme, tensió argumental i un olfacte salvatge, igual que una novel·la". Afig que "la diferència està en el codi que s'estableix amb el lector. I eixe codi és sagrat. El periodista no inventa".
En qualsevol cas, la literatura permet arribar on els límits del periodisme no ho permeten. Foix rememora "quan les novel·les del segle XIX i principis del XX les feien escriptors que escrivien per a diaris amb la idea que entre periodisme i literatura no hi ha un tall, hi ha una continuïtat feta en condicions molt diferents". Per la seua banda, Amparo Tórtola té clar que "la literatura li ha permès abordar temes que el periodisme no permet perquè mana l'actualitat". Piera matisa, tanmateix, que "la literatura té unes qualitats que pel seu propi instrumental, precís i de resultat incert, serveix per a arribar on no arriba ni el periodisme ni el dret ni la sociologia".
