La recent abdicació de Juan Carlos I és una bona oportunitat per debatre sobre un assumpte que hem heretat de la dictadura i la transició, com és la monarquia. De fet, la majoria dels ciutadans i ciutadanes que en l'actualitat conformen el cos electoral de l'Estat espanyol no han votat la Constitució, bé perquè no tenien l'edat en desembre de 1978, bé perquè no hi estaven d'acord. I aquesta és una qüestió essencial: no sotmetre a revisió les normes que es van acordar fa més de 35 anys en una societat encara atemorida per 40 anys de dictadura, és una demostració de covardia i de desconfiança en la maduresa democràtica de la ciutadania.
Quin és el problema? De què tenen por? Què és el que està en joc? En principi, el que una part de la societat està demanant, la majoria segons algunes enquestes, és que es consulte la ciutadania si prefereix que el cap de l'estat es puga elegir democràticament o que continue reservat a una persona en règim d'exclusivitat. De fet, en ple segle XXI ningú no posa en qüestió que la monarquia és una figura arcaica que no té raó de ser en una societat que es basa en la igualtat de drets i oportunitats. És un anacronisme que només sobreviu en base a interessos polítics de difícil justificació.
En alguns països la tradició monàrquica s'ha preservat al llarg dels segles, i tot i així es qüestiona la seua legitimitat, però en altres la continuïtat de la monarquia s'ha fonamentat en la complicitat amb règims no democràtics. És el cas d'Espanya i de la dinastia borbònica. I no ens remuntarem a Felip V, el primer borbó, de trista memòria per als valencians, ni a Ferran VII, ni tan sols a Alfons XII. Es borbons més recents han fet mèrits suficients per assimilar monarquia i dictadura. Potser la crònica oficial i el paper cuixé han narrat una versió endulcorada de la família reial, però la història del segle XX no es pot distorsionar de tal manera que es puga ocultar la identificació d'Alfons XIII amb el règim de Primo de Rivera, o la de Juan Carlos I amb el franquisme.
Jo no vaig poder votar no a la Constitució perquè no tenia l'edat, però no oblidaré mai les llàgrimes que vessava el Príncep en el funeral del Caudillo. Eren llàgrimes sinceres i emocionades, en agraïment a qui va ser el seu mentor, aquell genocida que va intentar perpetuar-se a través d'una dinastia al.lèrgica a la democràcia. No conec cap altra cas en la història en què el rei haja sigut dessignat per un dictador com a successor. I per si fóra poc, marginant de la Corona el qui en qualsevol cas era l'hereu natural, Joan de Borbó, traït pel seu propi fill. L'origen de l'actual monarquia no pot ser més il.legítim de tan vergonyós com és.
I si l'origen és el que és, la trajectòria deixa molts interrogants sense resposta. S'ha volgut destacar el protagonisme de la corona en la transició i fins i tot, a la manera de les cròniques medievals, s'ha intentat investir Juan Carlos d'una pàtina d'heroisme en raó del fracàs del colp d'estat, però els dubtes sobre el seu paper real són més que raonables. Per si fóra poc, els escàndols que durant els últims anys persegueixen la Casa Reial han acabat per desprestigiar una institució abans tan venerada i que ara s'identifica com un més dels problemes del sistema polític que està en la base de la crisi econòmica i de valors de la nostra societat.
Justament són el principals actors polítics, socials i mediàtics d'aquest sistema els més interessats a reconduir la situació amb una operació d'imatge que blinde la continuïtat dels seus interessos i privilegis. Heus ací la clau que explica l'abdicació i la intenció de coronar Felip VI sense plantejar la possibilitat d'una consulta. Excuses no en falten, però són poc creïbles i fins i tot ofensives. Pretendre que la societat necessita la figura patriarcal del rei per garantir l'establitat és poc menys que tractar els ciutadans com a menors d'edat. Han passat vora quaranta anys de la mort de Franco, tants com va durar la pròpia dictadura, estem plenament integrats en la Unió Europea, hem evolucionat i madurat com a societat i no necessitem que ens tutelen. El que necessitem és poder triar en llibertat la forma de govern, ni que siga cada quaranta anys.
I si Juan Carlos ha decidit abdicar, nosaltres tenim dret a decidir si volem que el pròxim cap de l'estat siga el seu fill, o aquell ciutadà o ciutadana que considerem que pot reprensentar millor els valors i els interessos del conjunt de la societat, tal i com fan els alemanys, els francesos, els italians i la majoria de països del món. Nosaltres no volem abdicar de la democràcia i per això demanem un referèndum, per tenir l'oportunitat de deslligar-nos del jou del passat.
