Començava
el dia molt de matà a ca la Tia Maria. Vivia prop de l'Ajuntament
i no se li escapava res del que passava al poble. Sempre sabia qui
anava a missa i tenia controlada l'hora que marcava el rellotge,
des que feia uns anys l'havia instal·lat l'Ajuntament. Fou també
una espectadora excepcional de la crema de falla que es plantà el
mes de març. La primera ocupació dià ria que tenia assignada era
anar pel pa. Preparava l'esmorzar al nét, quan marxava a l'escola.
Ara havia acabat el curs però continuava fent-ho. Aquell dia
precisament havia quedat per a banyar-se amb els amics a la Gola. Per
eixa raó l'entrepà va fer-lo més consistent. La truita de
creïlles la va completar amb una botifarra desfeta.
A
les deu ja havia llevat la pols als mobles i la casa estava neta. Li
agradava fer-ho amb la rà dio en marxa. Eixe matÃ, com tants altres
de l'estiu del 71, sonava la cançó "Mammy Blue" La vorera ja
era ruixada. Aixà que va cridar la seua amiga Tònica que passava
per allÃ. Volia que s'assentara per vore com avançava el sol des
de la fresqueta matinal, la qual encara era present a la porta de
casa. Disfrutaven del pas de cada veÃ. Els temes de conversa eren
quotidianament semblants. Es queixaven que des de fa uns anys en el
poble sempre estaven de canvis. La televisió havia rebolicat el món.
Maria li comentava que la joventut no volia anar al cine. Tònica li
deia que per eixa raó la banda cada vegada tenia menys músics. Ja
vorÃem si pel setembre podrien anar a Molina, esmentava ella. A este
pas, afegia Maria, acabaran fins i tot amb les tendes. Relaten els
qui han anat a la ciutat de València, que n'han obert una molt
gran que es diu "El Corte Inglés". Si és que ara per ara,
contestava la senyora, sols es pensa a canviar per canviar. Explicava
que pel mes d'abril s'encabotaren a fer-ho amb el voltatge de la
llum al poble: de 125 a 220. No feia falta gastar-se tres milions de
pessetes tan sols per llevar els pals de la llum que s'escampaven
pel carrer. És un capritx que, si s'haguera deixat per a dins
d'uns anys, tal vegada no ens tocaria pagar-ho tan car als veïns.
Maria
va canviar de tema i es va queixar del que succeïa a l'església.
Havien canviat les misses. Des que el rector Don
Salvador va entrar tot s'havia revolucionat. Es passava la vida amb
la joventut i feia coses diferents. De fet el seu nét Joan sempre
està a la parròquia. Per cert va recordar que era tard i no havia
passat encara per l'esmorzar. Li resultava estrany perquè era
puntual. De seguida va començar a preocupar-se. Tònica li va dir
que no patira. En aquell moment passà Remegio, l'alguatzil. Ho
feia una miqueta accelerat. Li preguntaren què ocorria. Va dir que
havien avisat a l'Ajuntament que estaven denunciant una colla de
jóvens de Quartell a la Gola. El seu nét Joan era uns dels qui
estaven allÃ, va dir el funcionari municipal. Anaven a detindre'ls.
Ell anava cap allà amb l'alcalde Batiste per vore si podien
evitar-ho. Maria es va posar molt nerviosa. El seu Joan no es clavava
en res i era molt tranquil. Tònica li va dir que no patira, de segur
seria un malentés. En aquell instant l'ombra començava a perdre's
al carrer. El sol estiuenc s'apoderava de tot. Elles dos no ho
pensaren perquè la seua preocupació era una altra. A migdia la
furgoneta de l'alguatzil passà per casa. Joan baixà . Li va pegar
un bes a la iaia mentrimentres a esta li queien les llà grimes per
haver-lo recuperat. Quan passaren els plors, ell va dir que abans
d'anar pel cantell de pa havien estat a la gola amb uns amics que
volien posar una pancarta que diguera "Volem la gola neta i sense
papers! No els tires a terra!". Quan ja la tenien posada, i
tornaven a Quartell a arreplegar l'esmorzar, aparegué la Guà rdia
Civil. Va multar-los. Ell digué: "iaia no féiem res mal". Maria
va pensar que era injust el que havien fet a eixos jóvens. En uns
minuts va entendre que les reivindicacions i tot el que últimament
protagonitzava la joventut eren bones Si ho feia el seu Joan, qui era
un tros de pa, estava clar que no podia estar mal. Aquell dia els
canvis entraren per la porta gran d'eixa casa. Des de 1971 va
entendre que qualsevol temps passat no era millor. Havia de canviar
tot molt, també ella perquè arribara un món més just. Ho va
comprendre quan el sol estiuenc de migdia va invadir la seua porta.
Tot un sÃmbol de la nova manera de pensar que arribà també a ca la
Tia Maria.