Conxa Cardo. També és veritat que el fet d'haver treÂballat al poble en l'ensenyament durant molts anys implica que molta més gent et coneix i et saluda. Normalment són alumÂnes que per una altra banda ja no recoÂneixes, algunes vegades et sonen i prou, però ells a tu sÃ, de manera que contÃnuaÂment m'entropesse, en les meues eixides matutines, amb alguns d'ells, situació que per a mi constitueix un motiu d'alegria. Aleshores jo els pregunte com els hi va, què fan, on treballen... Fins ara tots m'han conÂtat la seua activitat, la seua lluita dià ria per portar a casa un salari que sustente la vida familiar... Ha sigut aixà fins fa poc.
Però ja mai més preguntaré a qualseÂvol antic alumne quina és la seua activitat, perquè, després del que em va succeir l'altre dia, em vaig deprimir tant que em trencà el cor.
Em vaig trobar amb dues antigues alumÂnes, una havia acabat ADE i Dret més un mà ster en gestió tributà ria... que li ha costat tota una pasta, i té a més amplis coneixeÂments d'anglès, Erasmus, etc. No troba cap treball, tal sols un contracte de prà ctiques (en règim d'explotació) pel qual cobra 100 euros mensuals.
–Guanye més netejant l'escala de la finca on visc– em diu.
L'altra ha acabat recentment el grau en odontologia, tampoc troba res. "Les clÃniques odontològiques estan saturades" –em diu.
Com que la joventut és poc rancorosa, i mentre m'ho anaven contant, encara els eixia un somriure irònic i resignat.
El meu nivell d'indignació anava acceleÂrant-se per moments a unes cotes que mai haguera pogut imaginar, encara que jo intentava dissimular-ho. Això sÃ, les dues estan pensant a emiÂgrar al Regne Unit a trebaÂllar "en el que siga".
Quin sarcasme –pensava mentre tornaÂva a casa– emigraran com tants altres. Els països europeus es beneficiaran d'uns estuÂdis que sols nosaltres hem pagat. No n'hi ha dret, em dic indignada. No queda un altra eixida? O no volen?
La millor gent del paÃs, la que sap idioÂmes, la que està formada, ha viatjat, i té tota l'empenta de la joventut i l'energia, no té eixiÂda. Se'n va. Crec que ells tenen la sensació que els paÃs els tira, que ningú els vol.
Mentrestant una rècua de corruptes i lladres campen alegrement i no passa res. Eixos no se'n van. Ningú els tira.
Arribe a casa molt trista. Que poca viÂsió de futur tenen els governants –em dic a mi mateixa–. No n'hi ha dret. HaurÃem de rebel·lar-nos.
