Fins a principis del segle VI a.n.e. molts treballadors i xicotets
propietaris de l'antiga Grècia, lliures, però exclosos de la
protecció dels més poderosos, perderen la seua condició de
ciutadans per no poder fer front als seus deutes. Segons la llei en
vigor aquells que no acomplien els terminis dels préstecs amb els
seus acreedors es convertien automàticament en els seus esclaus i
podien ser venuts per cancel.lar les seues obligacions. Fins que
Solon, un dels més grans reformadors polítics de la història, va
promulgar el 594 la seisakhtheia,
que abolia
aquesta pràctica i ordenava
l'alliberament d'aquells que havien sigut esclavitzats pels seu
deutes. Aristòtil destaca aquesta reforma com la primera pedra de la
democràcia, que de manera definitiva va instarurar Clístenes amb la
Constitució d'Atenes quasi un segle després.
La història és l'espill on moltes vegades
trobem les claus per interpretar el present,
i de vegades les lliçons que ens ofereix el passat ens arriben
carregades d'ironia. Dos mil cinc-cents anys després, els
hel.lens, els hereus d'aquells savis que van forjar la nostra
civilització, dels inventors de la filosofia, la ciència, la
literatura i la democràcia, arruïnats per segles de despropòsits,
es veuen abocats a una mena d'esclavitud del segle XXI. Els elevats
deutes de l'Estat grec han suposat la intervenció de les
institucions europees imposant una sèrie de condicions humiliants
per a la població, que ha acabat amb la ruïna dels segments més
vulnerables de la societat. Sota l'excusa del rescat, els barbaroi
de l'Europa "civilitzada" s'han
llançat com a aus de carronya sobre les despulles de la bellesa
clàssica.
Sense escrúpols, els acreedors, liderats pel
govern alemany de Merkel, s'han mostrat
inflexibles per tal de sotmetre els països del sud, i de manera
especial Grècia, a les seues polítiques i interessos. Sembla una
ironia que siguen precisament els teutons els més severs en les
condicions. I no sols perquè ells sí que tenen un deute econòmic
molt importants amb els grecs, si recordem que Hitler va ocupar el
país i va espoliar-lo, i a més va obligar el govern hel.lé a
concedir-los un crèdit que anys després es va condonar per ajudar
els alemanys a reconstruir el seu país, destruït per la seua pròpia
bogeria. Els vint-i-dos països que signaren el 1953 el Tractat de
Londres, entre els quals Grècia, van perdonar a Alemanya la meitat
dels 50.000 milions d'euros que els devia.
No sols per això,
com deia, que ja seria prou per oblidar ara un deute impagable, sinó
també per un aspecte potser més subjectiu, però carregat de
simbologia: els alemanys han sigut tradicionalment els més devots
seguidors de la Grècia clàssica, fins a tal punt que alguns
estudiosos es referien a la seua fascinació com una espècie de
"tirania". Durant els segles XVIII, XIX i part del XX, poetes,
artistes i intel.lectuals, com Hegel, Goethe, Schiller o Hölderin
van col.laborar a crear el mite, allò que es coneix com la nostàlgia
de Grècia. És com si ara volgueren soterrar definitivament l'amor
del passat, un amor del qual se senten culpables. No en va les
paraules culpa i deute corresponen en alemany a un mateix terme:
schuld.
El deute inassumible, impagable, ens
esclavitza, ara com abans. Sotmet els pobles i degrada les persones
que han de renunciar a les quotes mínimes de benestar per
sacrificar-se en l'altar de la troika, pobles i persones que han de
renunciar a la seua dignitat per satisfer els déus implacables de la
banca. I no és una metàfora: ha sigut notícia l'aparició
d'anuncis publicitaris en alguns diaris, en què s'ofereix
treball a canvi de casa i menjar, fins i tot demanant coneixements
bàsic d'informàtica. És aquest un símptoma de la fi de la
crisi? El deute demencial no sols degrada l'economia, sinó també
la democràcia i la llibertat.
El gran poeta i dramaturg alemany
de la segona meitat del XVIII, Schiller, enamorat de Grècia fins al
punt d'afirmar que tots el hòmens portem un grec dins, es va
deixar portar per la sinceritat quan va escriure: "La
llibertat existeix tan sols en la terra dels somnis". Estem
al segle XXI, vivim en democràcia i la llibertat es guanya amb
dignitat i ganes.