Quasi dos anys després, el Tribunal Suprem ha anunciat que donarà la raó a Acció Cultural del País Valencià pel seu recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana sobre el cessament de les emissions de TV3 al nostre territori el febrer de 2011.
La nostra justícia, perduda en un entramat burocràtic que es contradiu amb una sorprenent facilitat, revisa ara una sentència que mai hauria d'haver sigut escrita. Una sentència que sembla que ja, per fi, camine cap als paràmetres de la democràcia i la llibertat informativa. Millor tard que mai, diuen.
TV3 tornarà a veure's prompte a les nostres llars, però potser el problema no siga aquest. Potser mai hauríem d'haver parat de rebre el senyal d'una televisió que, deixant de banda qüestions polítiques, lingüístiques i culturals, hauria de ser un referent nacional en quant a qualitat, independència i criteri periodístic. Vore-la i fer-ho amb normalitat, eludint una batalla que la gent mai va sentir com a pròpia.
No podem doncs estigmatitzar aquest tema, menys encara quan la nostra televisió pública no ompli eixe espai cultural i lingüístic que se li pressuposa. I no sols això, sinó que camina immersa en un ERE que deixarà al carrer bona part dels seus treballadors.
No resulta, per tant, de rebut als temps que corren, que cap mitjà de comunicació siga censurat. Inclús recordant l'arribada de la TDT, tampoc és comprensible ni lògic que aquells que, emparant-se en l'argument de la llibertat d'expressió, justificaven llavors canals de dubtosa qualitat periodística (i en alguns casos democràtica), s'alarmen ara davant la possibilitat de tornar a vore TV3. El criteri de llibertat no pot ser tan mal·leable.
Amb tot, ja ningú no ens podrà negar que aquells crits i aquell esforç invertits amb ràbia però convicció als carrers valencians fa quasi dos anys han pagat la pena. Potser una mica a deshora, però ja et tenim ací de nou. Benvinguda, TV3.
