Pie de fotoDes de la Unió de Periodistes Valencians portem anys repetint allò de "sense periodisme no hi ha democrà cia" i "sense periodistes no hi ha periodisme". La irrupció d'un nou mitjà ajuda sense dubte a complir amb la primera tesi, a més que ens fa tenir esperança que l'eixida a la crisi particular del periodisme comence a palpar-se. En aquests darrers anys, hem viscut l'aparició de nous mitjans i capçaleres, alguns projectes modestos però que miren de fer periodisme amb totes les lletres.
Ara bé, en eixe trajecte cap a l'eixida del túnel, encara queda molt per a veure la llum. Rebre un nou mitjà -en aquest cas, la consolidació i expansió d'El Periódico de AquÃ- és un bon moment per a reflexionar sobre la manera en què estem donant per superada la crisi. La pregunta pertinent no sembla que siga ja tant si hem eixit o no de la crisi, sinó de quina forma ho estem fent. Quants periodistes poden hui afirmar que viuen d'un treball que poden exercir lliurement? La precarietat s'ha instal·lat a les redaccions dels mitjans de comunicació -de tot tipus de mitjans- i poc o res fa pensar que canviarà a curt o mitjan termini. I ja vorem a llarg termini.
Després dels acomiadaments massius de periodistes en una gran quantitat de mitjans, van arribar les retallades salarials i, molt pitjor encara, les contractacions (si és que n'hi ha) el nivell de precarietat de les quals impedeix defensar sense enrojolar-se un periodisme digne (amb la societat i amb els periodistes). Els sous mileuristes són hui una utopia per a joves -i no tan joves- en una professió on els horaris s'estiren fins l'infinit amb l'única contrapartida de la vocació. La desprotecció dels professionals arriba a tal nivell que ja hem vist sentències on el dret a la informació es supedita a l'existència d'un contracte laboral. Quin contracte?, es preguntaran tots els col·laboradors, autònoms i freelances el treball dels quals cobreix el buit en nombroses redaccions. Benvingut, El Periódico de AquÃ. Cal continuar fent camÃ.
