Carrer Pacheco a principis del segle XX.El sol començava a amagar-se però encara feia calor. La superiora de les Dominiques, Josefina Villar, acompanyava a la porta de l'escola a algunes de les alumnes. Havia convidat a berenar les més avantatjades. Hi esperaven les criades per arreplegar-les. També estava allà Amparo, la germana de la joveneta Matilde, amb una xica de servir. En eixir començaren un passeig cap a la Glorieta. De sobte, mentrimentres les dos germanes xarraven, Amparo entropessà amb un jove que semblava despistat. Este li va demanar disculpes. Aprofità el moment per preguntar-li per l'adreça de l'escola del mestre Torres. Ella li ho va indicar. Després les tres continuaren el camÃ.
En arribar a casa es va servir el sopar. Les dones es retiraren prompte. El cap de famÃlia i el fill tastaren una copa de licor. Comentaven que el dia anterior Àustria havia declarat la guerra a Sèrbia.Era una gran desgrà cia i no sabien com acabaria tot allò.
El nou dia es va iniciar prompte. Era la festa dels Sants de la Pedra. A les nou isqueren cap a Santa Maria. Es creuaren pel camà a l'alcalde José Peris. Se saludaren amigablement. A les set i mitja van participar en la processó. De nit soparen amb els tios. Amparo havia aconseguit eixir de casa per vore la llarga traca del pirotècnic de Petrés. No resultava normal que la deixaren anar però el fet que la seua amiga Paquita anara acompanyada de la tia Amèlia infonia molta tranquil·litat als pares.
La ciutat a les deu i mitja de la nit estava molt il·luminada. La gent omplia els carrers quasi massivament. Elles, davant l'atenta mirada de la tia, miraven tot els jóvens que hi passaven. Al cap de pocs minuts d'iniciar la xarrada, tres xics ben plantats interromperen la conversa. Un d'ells era Juan, el cosà de Paquita, aquell que vivia a València. Havia vingut per a festes. Va saludar-les. Mirà Amparo d'una manera especial. Digué de convidar-les a la cafeteria. En indicar la tia que sÃ, tots junts anaren cap allà . S'assegueren a la terrassa. Juan va situar-se al costat d'Amparo. Els dos iniciaren una extensa conversa. La resta de tertulians xarraven d'altres temes. Ell va indicar que estava allà perquè la famÃlia Monzó l'havia convidat, tot i que dormia a ca dels tios. Ella escoltava amb interés el que li deia. Parlava de la tradició i de la necessitat de fer més religiosa la societat. Li indicava que tenia sort de viure a Sagunt perquè la Joventut Legitimista realitzava moltes activitats. Quan foren quasi les dotze, abandonaren la cafeteria. Anaren a vore els focs. Volien dirigir-se al balcó d'una distingida famÃlia que coneixia Juan. Però era massa tard per a fer-ho, ja que començava la disparada. La tia va dir on havien de posar-se per estar apartades de la multitud. De seguida les primeres carcasses il·luminaren el cel. El públic aplaudia. Sobtosament es va desviar cap a terra una de les eixides. La gent descontroladament es va apartar i va invadir-ho tot. En uns segons Amparo es trobà separada de les amigues i dels xics. Al seu costat un jove va tropessar amb ella. Era novament aquell que havia trobat ahir al carrer Pacheco. Altra volta li demanà disculpes. Esta vegada es va presentar. Es deia Vicente. Era mestre. Hi havia anat a passar uns dies a casa del professor Emilio Torres. Li va comentar que Sagunt resultava una ciutat molt bonica. També va dir que hi vivia gent molta agradable, pensadora i amant de la llibertat. Li confessà que si alguna cosa destacava d'este món era la veritat. Deia que la vida era un passatge a la nit al qual cada dia hem de posar llum. Amparo va quedar bocabadada amb tot el que escoltava. El xic ho tenia tot i era guapo. De sobte, arribaren les amigues i la tia. L'havien trobada. Es va acomiadar de Vicente. Intercanviaren les mirades amb molta claror en les pupil·les. Marxaren a casa. S'acabà la nit a la fresca. Finalitzaren les festes dels Sants de la Pedra. Passaren els anys. Amparo i Juan es casaren. Ho estigueren vint anys, fins que ell va morir en el 36. El plorà . Amb els anys s'acabà el dol. Però mai no va passar una nit a la fresca sense pensar amb Vicente. Sempre va recordar que en la vida hem de posar llum. Potser si ho haguera fet, estaria en braços d'aquell desconegut. Potser el paÃs amb més llum i raó no haguera caigut en una guerra.
