Cristina Civera. Ens trobem en un planeta en el qual s'ha invertit el marc històric del que procedim. El nostre pensament encara es noÂdreix d'una visió del món en el qual predominaven les forces de la naturalesa, en el qual la ciuÂtat, la urbanització, s'enfrontava a la tasca de guanyar, metre a metre, espai a la naturalesa, i en el qual aquesta naturalesa ens semblava capaç de recuperar l'espai guanyat si desistÃem en el nostre esforç. Però la realitat és la inversa. Fa ja temps que la urbanització, no ja el poble, ha guanyat la partida: els espais guanyats per la urbanització no són recuperables per la naturaÂlesa, tot i que són abandonats, el natural no torna si no és de manera marginal i en una forma degradada, incapaç de reconsÂtruir els cicles de la vida en la seua magnitud original. Vivim en un món urbanitzat, en el qual tot el planeta és posat al servei del sistema urbà -industrial i en el qual cada dia es perden espèÂcies, sòls i capacitat de regeneÂrar els materials usats. Tot açò no passaria de ser un problema estètic o cultural, si no fóra perÂquè, malgrat l'aparent capacitat de la nostra tecnologia per a simular eficà cia i independènÂcia de la naturalesa, no deixem de dependre de la biosfera, dels seus cicles i de la seua capaciÂtat de regeneració per mantenir-nos com a espècie, per viure, en suma.
El dilema del que acà es tracÂta és com revertir el procés de la urbanització, com acoblar la nostra acomodació sobre el plaÂneta a la conservació dels seus cicles amb la suficient eficà Âcia per manteÂnir les condiÂcions de la vida. PodrÃem definir la urbanització com "una acÂtuació sobre l'ecosistema que impedeix la seua regeneració autònoma". La urbanització suposa la destrucció de la ferÂtilitat, la ruptura entre el sòl i l'atmosfera, el trasllat dels curÂsos d'aigua, la impermeabilitzaÂció dels sòls i l'abocament de residus. La urbanització és tan intensiva, que no solament afecÂta al propi lloc en el qual es proÂdueix, sinó que degrada els sòls dels quals s'assorteix. Però no solament és intensiva, sinó que és massiva, de manera que ha revertit la situació inicial: tenim un planeta cada vegada més urÂbanitzat en el qual els espais naÂturals tenen difÃcil la seua pròÂpia regeneració o manteniment.
A Museros també, però per sort, o millor dit per la ineficà Âcia dels antics responsables poÂlÃtics, amb una visió polÃtica de total agressió al medi ambient, van plantejar una ordenació del nostre sòl, definint un maÂcrocreixement d'espais de tots els usos, des del residencial al terciari sense contemplar la protecció del més preuat de MuÂseros, el nostre espai natural, la nostra horta. Afortunadament en aquesta quimera de creixeÂment urbà s'ha complit la seua exacta definició: "QUIMERA: Allò que es proposa a la imagiÂnació com a possible o vertader, no sent-ho."
