Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
En estos dies
intente no escriure d’Europa. Ja s’han encarregat els polítics de fer-ho, i no
amb massa claredat. No obstant això, si m’he decidit a compartir una reflexió
europea és perquè, acabats els mítings i les eleccions, hi he vist certa llum positiva.
No fa
tants anys tindre en el pensament a Europa era acostar-se a un altre món.
Significava entrar en un espai obert, de cultura plural i de sensibilitat pel
medi ambient. Hi havia molta distància entre la península ibèrica i la resta de
l’occident europeu. Hui sembla que eixe trajecte resulta més curt. La UE i ara
la crisi ens ha fet a tots semblants o almenys més pareguts. La política espanyola
i l’europea caminen més juntes. Potser tan unides que parlar del que passa o
del que es vol d’Europa és tindre prop la gestió del nostre estat. Així que el
fet que davant unes eleccions europees s’entre en el debat del govern d’Espanya
tal vegada no siga tan negatiu. És clar que potser es faça per interés dels
partits, amb l’objectiu d’omplir més i millor el baül dels vots. Tanmateix si resulta
possible és perquè una gestió i l’altra ja no són tan llunyanes.
L’altra
reflexió és la pujança de forces polítiques diferents a les tradicionals. Allò
que es diria partits antisistema. Una lectura fàcil portaria a considerar-los
populistes, nascuts al caliu de la crisi. Però també significa que l’electorat
ha madurat. Suposa entendre que este ja no es considera representat per la
política tradicional. Necessita una altra manera de govern. El resultat de les
eleccions ha llançat un missatge. Una idea que va més enllà del triomf històric
d’algunes sigles poc conegudes. La ciutadania ha dit que cal canviar els
mecanismes de participació de la societat en la política. No s’ha demanat una
revolució extremista sinó una transformació consensuada i pacífica.
En
definitiva, ací llance dos reflexions que em fan plorar per Europa. Per aquella
que era tan llunyana i volíem fer nostra. Per aquella tan propera que és nostra
i la necessitem més participativa. Confie que mirant totes dos arribem a un
futur millor, també a la nostra comarca.