ANEM A SEGUIR RESTANT "MÉS"?

Vicent Benavent i Monzó, Iniciativa del Poble Valencià./EPDA

Sempre he sigut una mica ingenu quan parle de la Política en general. Recorde aquells anys, uns quants ja, on vaig ser un dels membres que fundàrem Iniciativa del Poble Valencià sent encara un partit membre d’EU. Va ser un temps de moltes dificultats, molt convuls i de vegades gens agradable que va acabar sortint-nos-en d’EU i construint poc a poc Compromís.

Jo sempre he pensat i he cregut que la política mai ha de ser una finalitat en sí mateixa perquè té conseqüències terribles, mireu si no tots els casos judicialitzats per corrupció del PP, els casos on han hagut sentències de presó, poques per a mi o els casos dels ERE en Andalusia en el PSOE o mirant com l’ex secretari d’Organització dels socialdemòcrates ingressava en presó fa uns dies. Podríem passar-nos una hora parlant de fets onerosos com aquesets i com deia, la política entesa com el tindre “silló” coste el que coste es converteix en un niu de gentola que l’aprofita, òbviament, per a enriquir-se i es passa olímpicament del Poble que és el vertader protagonista de tot.

Quan l’amiga Mónica Oltra parlava de la política com l’eina de portar “la felicitat tots els dies” a totes les persones, feia una definició que és en la que jo sempre he cregut i he treballat: la ferramenta per transformar la societat, sobretot la lluita per les persones més desfavorides amb projectes que canviaren l’actual model social, heteropatriarcal i masclista per un sistema on els homes i les dones pogueren viure en llibertat, pau i harmonia. Tothom sap que aquesta segona manera d’entendre el fet polític no s’hi dóna i per a rematar-ho tot, el contemplar com un Projecte Polític com és Compromís va arribar a tindre quatre escons en Madrid i governar en el País Valencià amb allò que s’anomenà “Pacte del Botànic” i que durant les legislatures on l’esquerra va tindre espai, temps i poder per fer millores va ser vertaderament increïble, dóna la impressió de desmuntar-se, és com a mínim dolorós.

Fa uns dies la representació de Compromís en Madrid que en Sumar formava part d’aquest Grup Parlamentari amb Àgueda Micó per “Més” i Alberto Ibáñez per “Iniciativa” s’ha partit, passant Àgueda Micó al Grup Mixt mentre Alberto Ibáñez roman en Sumar. Un fet vertaderament desagradable i molt més encara quan la Direcció de Compromís al País Valencià on “Més” compta amb una ampla majoria, molt més que IdPV i Els Verds, acaba consumant aquesta estratègia de dividir amb unes conseqüències encara imprevisibles però gens esperançadores si tinguem en compte les properes eleccions municipals i autonòmiques. Com deia abans, mireu si sóc ingenu, que pensava que açò no ocorreria perquè la necessitat de recuperar el govern valencià és molt més que imprescindible i les votacions “a la búlgara” era quelcom del passat, doncs no, encara és real. La política com a finalitat, com deia també abans, en sí mateixa sense pensar en el patiment de la gent d’aquest País i tindre una mirada de futur per a millorar les seues vides, el “politiqueig” campa a les amples.

Com a membre d’Iniciativa, òbviament, pense que allò decidit per la Direcció del meu partit és la més sensata i la que sí ha tingut en compte els temps polítics i ha tingut en compte a les persones i ha tingut mirada de futur. Sembla que “Més” o així analitze jo els fets busca un trencament per quedar-se amb tot el “pastís” amb una visió absolutament errada perquè ací el nacionalisme no té força si no va acompanyat d’ideologia d’esquerres i de la mateixa manera que es va arribar on s’està, s’acabarà abocat al desterrament, perquè una de les màximes que sempre he emprat i torne a repetir: “Sense Iniciativa no hi ha Compromís” i això podria ser allò pitjor que ens podia passar. Amb una esquerra dividida, amb algunes organitzacions quasi residuals, un augment del feixisme a nivell general i també ací junt a una dreta que no dubta en aprofitar cap escletxa per crear l’alarma social i el malestar i la desil·lusió entre la gent, cas de seguir en aquest camí, per pura dinàmica, es destrossarà allò que tant va costar d’aconseguir i ens tornarà a deixar sense veu a tot el País, sinó temps al temps.

Haig de dir, per concloure, que no sóc gens optimista en una resolució a curt o mitjà termini del conflicte intern de Compromís i això em deixa dessolat i voldria emprar, per acabar el meu escrit uns versos de Salvador Espriu, perquè avui més que mai ens cal la poesia:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

,,,,,,,

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.