Canvi d'etapa

Cuando salgas de la tormenta no serás la misma persona que penetró en ella. Y ahí estriba el significado de la tormenta.” Ressonen en mi estes paraules de Haruki Murakami ara que s’acaba esta etapa de la meua vida, intensa, apassionada, patida. 12 anys i mig de servici al meu poble, Alcàsser, 8 d’ells com alcaldessa a plena dedicació. Cada segon de la meua vida durant eixos 8 anys han estat destinats al poble, una feina tant bonica com absorbent i de desgast. 

Sols jo sé quantes batalles he lliurat, sols jo conec el camí recorregut i a que m’enfrontat. La solitud de les alcaldies de poble, on tot el mon et deixa els seus problemes a solucionar i has de mantindré tota la energia, tota la il·lusió, totes les ganes de seguir aportant per poder dur endavant bones polítiques i solucionar-los pel bé comú.

He viscut un episodi històric al cap davant de l’ajuntament, com va ser la pandèmia, i amb treball i dedicació absoluta el poble ha eixit endavant.

He viscut el Gòlgota de les xarxes socials, on lo que esta de moda es deshonrar, desfer, alimentar la desesperança, mentir impunement sobre tot i tots, plantar la desconfiança i el desassossec en la gent per instal·lar el desànim.

No em penedisc de res. Puc haver-me equivocat, senyal de que he fet coses, però sé que tot el que s’ha plantejat era necessari. El futur, més proper que llunyà per desgracia, em donarà la raó i això que no volien que fora, serà, i seguirà la vida sense la negror dels endevins ignorants.

He intentat guanyar-me el respecte de les persones, l’apreci dels xiquets, merèixer els elogis dels crítics sincers i mostrar-me tolerant amb les traïcions i deslleialtats dels falsos amics. He volgut deixar un poble millor, més lliure, més just, més segur, més sabí, i si he contribuït a que algú tinga una vida més lliure, més justa, més segura o més sabia, tot el que ha passat haurà valgut la pena.

Així me’n vaig, en silenci, llevant-me les sabates per no fer soroll, sabent que una mai se’n va d’on la estimen i d’on la miren amb música, amb màgia,... per això me’n vaig.

Ara sols cal entendre que de vegades anar-se’n no es rendir-se sinó voler-se.