Carrer

Conxa Cardo.

Els carrers són vida, moviment, veus que criden, soroll, gent que ca­mina atrafegada o a pas lent, persones que observen, veïns que es coneixen, o que no, botigues, olors, xiquets que juguen, o jugaven, converses, crits..., tot això pot ser un carrer.

De vegades, la gent s’identifica amb el seu carrer i per res del món vol anar-se’n a viure a un altre lloc. Aquesta reacció, tan visceral, vol dir que t’has criat, has jugat, has viscut, has estimat la gent que hi viu, has conversat amb el veïnat, de manera que s’ha establert una íntima compli­citat i estàs arrelat com les plantes a eixe sòl.

L’Olleria és un carrer de principis de segle XX, proper al barri de la Tri­nitat, paral·lel al carrer d’Ordóñez per l’oest i al carrer de José Maria Pemán i Moreria per l’est. Pel nord el carrer dels Horts i pel sud el Camí Reial.

És un carrer recte, sense revoltes, de cases de poble, on viu pràcticament la mateixa gent de tota la vida i tothom es coneix. Alguns ja no hi són, però hi viuen els seus descendents. Són els testimonis que continuen la nissaga familiar. Resulta ser un carrer casolà on perviuen els malnoms –la Ramira, el Coto, la Lligona, la del Colaor, les del Duque, les Caireres, la Tipla– i les rondalles de poble, paradís d’infanteses perdudes, on els xiquets jugaven, i a l’hivern demanaven per totes les cases del barri els trastos vells per fer una humil falla al Sant Antoni i a les nits de l’estiu tothom eixia “a la fresca” i es compartien confidències. Pel temps, tot això ha canviat, però encara romanen reminiscències que de­laten l’esperit del ca­rrer.

Presidint tot aquest microcosmos està el forn, l’única botiga en tot el carrer –el forn de l’Olleria–, conte­nidor del pa, de l’escalfor a l’hivern, de la confidència, dels romanços de vega­des apassionats i viscerals, dels diàlegs futbolístics, fins i tot de les esqueles mortuòries que avisen el veïnat d’algun decés, on la fornera –Reme – sempre té un somriure per a tots. El forn és el portador dels efluvis de les coques salades i dolces que s’hi elaboren amb primor, que fan revifar l’ànima i els sentits. I a l’hivern, les cues infinites per comprar l’estimat tortell de Reis...

En un món completament globalit­zat, el carrer de l’Olleria és un reducte, una illa, un testimoni d’altres èpoques. Un món que no s’hauria de perdre. L’Olleria és el meu carrer.