Vaig
entrar en banca el 1997. En realitat no vaig entrar en banca. Vaig
entrar en una gran caixa d’estalvis. Vaig tindre la sort d’aquell random
de currÃculums que vaig enviar que l’empresa que em va voler contractar
fora la millor caixa d’estalvis d’Espanya. Recorde que buscaven
persones responsables, confiables, formals i de trellat. Prà cticament no
van mencionar el famós «perfil comercial» que seria l’únic criteri. Com
a anècdota els puc contar que encara vaig fer un examen de cà lcul
mental.
No els
amagaré que tenia cert orgull de treballar en una entitat que practicava
la inclusió financera, la igualtat lingüÃstica, la igualtat de la
clientela dins del marc de qualsevol negoci, l’arrelament al barri, a la
ciutat, a la cultura, a l’esport. Però sobretot era el dia a dia que
veÃes que ajudaves a gent. SÃ, clar des del negoci bancari (cobrant)
però he fet prèstecs per a parelles joves que compraven la seua primera
casa o per a fer un gran viatge o per necessitats de salut.
Eren
uns altres temps. En els 18 anys que vaig aguantar els canvis van ser
vertiginosos. La venien de lluny però la velocitat anava a més. Els
bancs volien les caixes mortes i els polÃtics eren la ferramenta
necessà ria. Després va vindre el tsunami de la crisi de 2008 i tot va
canviar definitivament. Tot va pegar-se la volta completament.
Quan
me’n vaig anar l’ambient era ja insoportable. La pressió comercial és
malaltissa. És freqüent que qui t’aten al banc vaja amb pastilles per a
l’ansietat. Com que els préstecs i el «plazo fijo» ja no són negoci ara
les campanyes són de mòbils o motos o televisors.
Quan
jo vaig entrar s’obrien cent oficines a l’any. Ara només fan que
tancar. La banca no recorda que té una funció social que complir. No és
la compasió social sinó la necessitat de repartir recursos especialment
de crèdit i donar serveis financers bà sics a tot el món. Fins i tot la
Unió Europea ha intervingut per posar ordre. Però continuen tancant,
limiten l’atenció personal a moments i a clients. Deixen territoris,
pobles i barris abandonats. Envien a tot el món al caixer sense
ensenyar-li a usar-lo. Això és exclusió financera, una «nova» forma de
desigualtat. Les persones que es queden fora del sistema financer i que
no tenen efectiu, o els prenen el pèl o acaben en prestamistes. O
simplement acaben vint minuts mirant un caixer sense saber com fer el
que han de fer.
Fa ja
quatre anys que vaig fugir. Ara des de la meua col·laboració dins
d’Acicom intente encendre una llumeneta per recordar això que tots
sabÃem des de dins: que el banc no té cor ni à nima però la caixa
d’estalvis en tenia. Hui dia contra l’exclusió financera les trobe molt a
faltar. Potser hem de fer-ne unes altres.