Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
Lluís Maria Mesa i Reig Cronista Oficial d'Estivella
0
LLUÍS MARIA MESA I REIG - 23/04/2016
LLUÍS MARIA MESA I REIG
Cronista Oficial d"Estivella
Hi ha determinats temes dels quals la societat opina
d’una manera transversal i no necessàriament, des de la posició ideològica o
partidista. Este és el cas de la custòdia compartida. Sens dubte resulta una
qüestió complexa i difícil d’entendre en alguns moments, quan en el nostre país
existix un índex de violència de gènere massa elevat i quan la dona continua
sent la gran marginada. Tanmateix eixa situació tan terrorífica no ha d’impedir que la custòdia compartida es
veja com un dret necessari i no com un mal pertorbador. Les separacions de
parella són una realitat dolorosa i un drama familiar. Eixa situació no resulta
fàcil. Però sobretot el que cal evitar és que eixe context siga el menys dramàtic
possible per als xiquets i per a les
xiquetes. S’ha d’aconseguir que, al llarg dels anys d’infantesa, el contacte
amb els progenitors es visca amb la mateixa intensitat. A més s’ha d’obligar
que el pare i la mare siguen conscients de la seua responsabilitat com a educadors dels descendents. Eixes són les
raons per les quals s’ha de dir ben clar que els fills i les filles no són els
responsables de les separacions. Han de conviure amb el pare i la mare en
igualtat de condicions. La custòdia compartida és la manera d’assegurar-ho. En
condicions normals els menors d’edat han d’estar al cap de l’any el mateix
temps amb un progenitor que l’altre, ho vullguen els adults o no. De la mateixa
manera que han de col·laborar en igualtat en la manutenció. Els assessors dels
gabinets psicològics i els mateixos jutges són els qui han de descobrir les
excepcions que cal aplicar perquè la convivència amb un dels dos membres pot
estar perjudicial. Ells també, mirant les circumstàncies personals, han de
decidir de quina manera s’aconseguix el repartiment anual del temps compartit.
En definitiva, la custòdia compartida és un dret dels fills i de les filles que
s’ha de mantindre sempre que siga possible. Ha de ser la norma.Una pauta que
sols l’excepcionalitat i el sentit comú pot trencar excepcionalment. Així que
no manipulen eixe dret ni busquem rendibilitat política d’una realitat jurídica
que es promulga per al bé del menor.