Desídia, despreocupació o falta de ganes?

Vicente Sanz Viñuelas, cronista oficial de Llombai./EPDA

Novembre és un mes intens, no sols pels actes relacionats amb la música i Santa Cecília, principalment en pobles de músics com és Llombai (cal recordar que ací tenim la banda de música més antiga de la Comunitat Valenciana i tal volta d’Espanya, que data des de 1818); sinó perquè en les escoles i els instituts també és mes d’exàmens, proves, treballs... i ací m’agradaria fer una reflexió, ja que jo, com a professor, estic sent testimoni del gir que des de fa temps va ficant-se de manifest en el món de l’Educació, i que ja comença a tindre conseqüències en la vida diària.

Estem en un moment on, afortunadament, tenim les necessitats bàsiques cobertes i l’alumat te grans professionals per a ensenyar-los, té al seu abast nous materials, llibres revisats, aparells tecnològics i tots els avanços que en principi es poden tindre... però al mateix temps ens trobem, amb sorpresa, en una generació on gran part d’eixos alumnes mostren una clara desídia, molta despreocupació i venen a classe sense ganes, ni interès ni curiositat (parlant en línies generals, ja que afortunadament, també son molts els que volen aprendre, tenen interès i demostren la seua valia). A més a més, alguns no estan acostumats a complir normes bàsiques d’educació, a una certa disciplina, o al que seria fonamental com és el respecte general a companys i a professors. I clar, com és açò possible?

En part, sabem que un dels “fallos” el trobem en el propi sistema educatiu, ja que no té sentit el no poder repetir més de dos vegades durant l’etapa educativa, el que genera que faces el que faces i, aproves o no, pugues anar passant de curs sense esforç, compromís ni molt menys interès. I açò, a banda de fer que eixe alumnat no estiga degudament preparat, perquè en molts casos no volen, resulta també perjudicial per a l’altra part de l’alumnat, ja que veuen que l’esforç té “el mateix” resultat que la vagància o abandonament, el que provoca actituds disruptives i de desídia, clara mostra de falta de ganes, de treball, i una despreocupació que s’aplica reiteradament. A més a més, costa captar l’ atenció dels alumnes i en coses bàsiques com la comprensió lectora s’observen greus mancances, ja que alguns no entenen el que estan llegint, i si ens centrem en l’ortografia, la redacció, o el saber raonar... et pots “tirar les mans al cap”.

Molts dels que treballem en secundaria observem preocupats com part del sistema “fa aigües”, com estes conductes pernicioses van augmentant (encara que depèn molt de qui dona la classe i de quina matèria és), com el nivell cada vegada és més baix i amb majors adaptacions... Per tant, la meua pregunta és: si tractarem de canviar les formes i els exigirem un major esforç de treball i implicació, corregint i valorant els coneixements i no “regalant” ni “ficant-lo-s’ho tot en bandeja”, no funcionaria tot millor? A nosaltres ens ensenyaren que les coses no te les regalen i que qui algo vol, algo li costa, i que al final l’esforç té recompensa. No sé, és un pensament que m’ha vingut, després de les últimes correccions d’exàmens i m’ha fet reflexionar. Perquè si els joves no estan ben formats i preparats, si no tenen ganes, il·lusió i motivació de cara el futur, i no estan habituats a treballar... en uns anys tots ens ressentirem.