DESLLENGUATS

Presentació

En un sermó predicat en 1703, el dominic pare Soler es queixava de les dificultats que tenien els oradors sagrats per a predicar en valencià: ja no es parla/predica com antigament, perquè veuen que el valencià s’ha degradat moltíssim. El pare Soler denuncia una situació lingüística que ara qualificaria com a «insostenible»:  «parlar com sant Vicent sols pogué fer-ho un Ferrer, que ja morí y se en portà la llengua al cel, segons vem que està de desllenguada la gent».

Llengua de ferro, diu, la de sant Vicent, que en aquell moment (inicis del segle XVIII) no poden usar perquè està morta i el sant valencià se l’endugué ni més ni menys que al cel, de manera que tenim la gent desllenguada, dit en la doble accepció de «sense llengua» i de «mal parlada». És una explicació que pot descriure la situació sòcio-lingüística actual. 

El pare Soler pareix un personatge del segle XXI que contempla la llengua en estat de prostració, abandonada observa que els usuaris estan castellanitzats i que parlen «malament». És curiós: després de tants anys el sentiment de poca qualitat dels parlants en valencià encara perdura.  una llengua que va ser esplendorosa però que ara no és digna. És la sensació d’estar imaginant un jardí barroc caigut en decadència, i ple de serps. Algunes ments preclares intentaren retornar-li l’elegància al jardí mort («Los fills de la morta-viva», amb etiqueta significativa facturada per Constantí Llombart) veien eixe procés com l’intent de fer renàixer eixe jardí, que encara albergava alé de vida.

El veïnat de hui s’enfronta amb un valencià víctima de mil trampes i paranys, sotmés a moltes pressions (el castellà, el català i l’anglés) sotmés a eficaces interferències, presents com a serps actives a l’hora de destruir-li les antigues bondats lingüístiques.

Em figure, per tant, eixe jardí barroc, adés preciós i ara pensat com un obscur gravat en gris i negre, com el Jardí de Virgili, ple de misteris i d’intrigues, de serps i d’alimanyes que en dificulten el trànsit. I recorde que Dante (cantor de l’eloqüència del vulgar) necessità l’ajuda de Virgili per a travessar l’infern i el purgatori, el qual pus descobrir assistit per la tècnica de Nicandre, aquell que s’encarregava de mantindre net el jardí. Per al nostre cas, ens facilitarà antídots contra la percepció caducada del valencià caducat, perquè el Jardí encara és preciós. Des del punt de vista de les paraules que dissenyen el verger de la llengua valenciana, ens ajudarà a trobar solucions digníssimes fent-nos visitar l’extraordinari depòsit de sinónims que conserva en cada racó dela seua biografia. He fet la prova, i m’he entusiasmat en l’intent. 

Un segon antídot contra els estertors de la llengua és el recurs als clàssics valencians. La monja que escrivia des dels sentits, Isabel de Villena; el rutilant autor que eleva a literatura la victòria del geni senzill, Joanot Martorell; el predicador que seduïa el seu poble, Sant Vicent Ferrer; el pintor de les paraules, Joan Roís de Corella; el cantor de la cosa pública, Fra Francesc Eiximenis, el poeta de l’amor, Ausiàs March; l’innovador del llenguatge, Fra Antoni Canals... tots i molts més (noltíssims més) són plantes frondoses en l’extraordinari hort d’amenitat de la llengua valenciana (aquell hortus amoenus de què parlaven els clàssics) i que sempre l’han contemplat com a pràcticament mort decadent.

Aporte una mostra. El segle XVII constituïx una exhibició de l’art d’escriure bé, i en valencià, sobretot en el camp de la predicació. Són peces de delicat exercici de l’oratòria que es poden contraposar, exitosament, als millors predicadors de l’Europa barroca. Joan Batiste Ballester, Ardiaca de Sagunt, predica un eloqüent sermó dedicat a Sant Vicent Ferrer que és una síntesi fabulosa de les elegàncies valencianes extretes del bellíssim jardí de la llengua valenciana, i titulat, per al nostre intent: «Ramellet del bateig del fill y fillol de València, el apostòlich sant Vicen Ferrer, que de les flors y violes que dix de les seues virtuts». El predicador fa un elegantíssim «Ramellet» compost de les belles «flors i violes» que pot escollir del gran hort lingüístic de l’idioma valencià. Però en aqull temps la llengua havia evolucionat molt des dels temps de Sant Vicent Ferrer, i ja no era exactament igual que la del sant que admiraven i veneraven. Ho constata el pare Cardona, censor que autoritza la predicació d’un sermó molt conegut («El Sermó de la Conquesta») que predicà també en valencià Gaspar Blai Arbuixech: «tots, com abelles en un florit hort, trobaran en tan vàries flors molt que gustar». El censos Cardona extrau l’argument del poeta llatí Lucreci, i formula exactament la mateixa invitació que estem fent ací per a superar visions negatives de la llengua.

La missió del qui haja de preparar un text, per tant, serà la d’introduir-se en el jardí per a poder descobrir els llocs de preciositat i encant, estètica i harmonia, amenitat i atracció, bonicor i atracció. Ho resumix un aprovador de sermons. Gilart, quan diu que un jardí és com un quadern de fulles (ací aprofita la unificació de «fulla, de planta», i «full de quadern»): «Per a scorcollar de aquest quadern les fulles y veure si entre elles se asomava algun fruit asaonat a l’aprofitament, o se amagava alguna serp verinosa». Atenció, per tant, als fruits asaonats, que poden ser aprofitats, i atenció al perill de les serps verinoses. 

Són algunes de les raons que expliquen que la Valéncia barroca acumule u dels millors conjunts de predicadors i una de les millors col·leccions de sermons del XVII, escrits en un valencià brillant, sense serps, i molt distant de la decadència. Vos ho assegure: els sermons de Fénelon i Bossuet no són millors.