Si et dic el contrari, t’enganyaria. Sempre t’agrada que s’enrecorden de tu, que reconeguen que la feina que has fet, ha sigut profitosa però el més important per a mi és que he gaudit com una cosaca.
-El Pavelló va ser una de les grans conquestes de l’època. Este pavelló que ara duu el teu nom.
Eixa és una de les coses importants que han quedat. Mira ara tota la gent que hi ha ací. Jo sempre que vinc està ple, ‘nanos’ i ‘nanes’ entrenant i jugant, o siga que els diners que s’invertiren no es tiraren al fem. A més, jo crec que per als més menuts deuria d’estar obligat fer esport. De fet, crec que no li’n donen la importància que veritablement té. Per descomptat, l’esport és un espectacle i ací duguérem a les millors jugadores d’Europa, ací es va practicar el millor bàsquet del moment però, i la gent menuda? Amb l’esport, als menuts els bellugues el cap, fomentes l’esport i és saníssim.
Al Sagrat Cor es feia molt de bàsquet i s’havia aconseguit un molt bon nivell –i molts esports, en realitat- però el que passa en este món, si no hi ha diners, no vas avant. Aleshores em demanaren ajuda i jo els vaig dir: “sí, sí…”
-Així que d’un equip de col·legi que buscava finançament per anar a un campionat d’Espanya, acabes en un projecte de primer nivell europeu?-Això no ho va aconseguir ni Dolores Escamilla, ni Godella,… Allò va ser una barbaritat. En aquella època hi havia una empresa a Madrid que es deia Dorna que ja feia coses d’esport i jo vaig dir: “me’n vaig allí”. Cridí i es posà José Ramón Guimaraens. Ell es quedà un poc estranyat i hagué de pensar: “Esta dona?” i jo li diguí que volia parlar personalment amb ell, que me n’anava a Madrid a parlar amb ell. Es quedà tan perplex! I una dona, que en este país era impensable!... i tira-li anys enrere… “Véngase, Dolores”, em digué. Dorna ja era una empresa molt important i cridanera, començava a eixir prou en mitjans de comunicació, també l’interessava molt la publicitat… Així que me n’aní a Madrid amb Pepa Blasco, la secretària del Sagrat Cor, i jo crec que aquell degué pensar: “Esta o està boja o val la pena…” I així començà el tema.
Anàvem a començar una historia que mira el que va ser després. Jo tenia clar que els diners, és veritat, no ho fan tot, però ajuden, i de quina manera! Quan després podérem dur a Mujanovic i vam poder fer tot allò… Va ser un espectacle total.
-Com recordes aquells anys?-En aquell moment, a les dones no les feia cas quasi ningú. Jo tenia clar que per a eixir en mitjans i fer soroll, com ens passa a les dones en tot, havíem de tindre un gran equip i traslladar la imatge a la gent que allò pagava la pena. I així va ser: començàrem a guanyar copes i més copes, i anàrem a tots els campionats… Allò va ser una botgeria. Jo no acompanyava l’equip perquè jo tenia moltíssima feina també a ma casa, no podía deixar-me el que tenia. Jo des d’ací parlava i dirigia el tema però he anat molt poquetes vegades amb l’equip.
-Quin creus que va ser el paper del Dorna?-El Dorna va ser un crack, amb tot el que això significa. Va crear un efecte d’esperó per als demés. Clar, jo podía treballar amb absoluta tranquili•litat i amb tota la confiança. Ells portaven els diners, pagaven i eren generosos.
-Com s’assoleix un èxit així?-En esta vida tu has de tindre clar el que vols fer. Jo no m’he ensopegat amb pedres enlloc. Jo el que crec que és que el que ha de tindre clar la dona és que és igual que un home. Depén del que vullgues fer. Jo no m’he atabalat mai per estes coses. Jo em casí amb un llaurador. Nosaltres ens dedicàvem a l’agricultura i jo li deia a Miguel: “però això no pot ser, s’emporten les collites i ens les paguen fatal… Això no pot ser, això s’ha acabat. Obriré ací una verdulería” I el meu home va dir: “Estàs com una cabra”. I efectivament, vaig obrir una verdulería i estava atapeïda de gent que ens pagava bé el génere i que jo tractava exquisidament. I les verdures aquelles eren el millor que podien endur-se. Allò sí que era del camp a la taula directament.
-I arriba un moment, que decideixes passar-te al futbol. Com et fitxa el Llevant UE?-A mi no em fitxen. Vaig jo a parlar amb Pedro Villarroel… I això em va donar encara més satisfacció perquè era una cosa molt dura. Jo deia: “Però perquè no han de jugar a futbol estes dones si volen jugar a futbol?”… I al final, Villarroel, em va dir: “Vinga, Dolores, anem a fer això que dius tu”, i així ho vaig fer.
-Quina és la clau de tant d’exit?-Primera clau que has de tindre en la vida, en qualsevol cosa és estar convençuda, de veritat, del que vas a a fer, i que t’agrade. I no anar amb perepunyetes, ni a fer el borinot. No. Has d’anar amb tot el cor i saber que a més vas a fer una cosa bona. Jo em preguntava sempre: Però perquè les dones no han de jugar a futbol? No hi ha dret a que les dones hagen d’estar arraconades o en la cuina. Les dones han de divertir-se i l’esport, a més, és una cosa molt sana. I no li donen la importancia que té, encara que hui ja no té res que vore.
-Però perquè futbol?-A mi em donava igual que fóra bàsquet, que fóra futbol,… o que foren caniques… L’esport és bo per a tot el món, aleshores, perquè no tot el món ha de tindre el mateix dret? Per ser dona? No…El futbol, no obstant, va ser molt més dur. Ara ja no, ara està tot normalitzat. Quan jo aní era un poc duret perquè no hi havia futbol femení enlloc. El futbol era d’homes.
-També el Llevant va tindre eixe efecte arrosegador per a clubs de Primera?-Els equips de Primera, inicialment, tampoc eren econòmicament molt forts. Van fer-se forts després, quan la gent va vore que era fantàstic vore a les dones jugar, que jugàvem molt bé, que guanyàvem,… i a partir d’eixe moment, la cosa començà a competir i a apostar per l’esport femení.
-Com vos tractaren els mitjans de comunicació?-Jo sempre dic que sense ells no hauria pogut fer res. Sempre he tingut la porta oberta de tots els mitjans de comunicació. Sempre, sempre. Jo els cridava, sobretot al principi, en un moment en que partíem amb tant de desavantatge sobre l’esport masculí. Estem en uns països masclistes. Hui en dia ja veig esport femení en tots els mitjans de comunicació, a totes les televisions, cosa que abans era un somni.
-Però no era fàcil eixir en una portada, no?-No és difícil res. La paraula difícil no ha d’entrar en res que tu faces. Això és com si tu li has de vendre a un altre un producte. Si tu no saps vendre-li’l o no tens ganes de vendre-li’l, et quedaràs en terra. Si tu ja no estàs en condicions de vendre el teu producte, no te’l comprarà ningú.