Eixe càncer que no ens deixa

Potser l’article de hui està influenciat per l’experiència personal de qui ha perdut un germà. No és just que la vida tanque el camí quan encara no tenim clos el nostre cicle ni els projectes i il·lusions que posseïm. Però, més enllà de l’emoció que sent en estos moments, voldria que les meues emocionades línies, estigueren dedicades als qui patixen i han patit la malaltia.

Ells i elles, amb la seua vitalitat, ens ensenyen que bonica és la vida i que val la pena. La seua actitud ens mostra el que realment significa la paraula valent i valenta. Quan fins i tot saben que ja tenen assignat el final, no renuncien a res. Es conformen amb el sol que naix cada matí. El meu germà, en este cas, no va renunciar a res. Fins al darrer instant pensava en el seu periòdic, en donar la millor notícia i que no se li escapara res. Va tindre la força d’ajudar a sa mare, quan esta ja no li acompanyava. Va ser ell i la seua manera de ser fins al final.

De la malaltia del càncer formem part tots i totes perquè la patim quotidianament, quan apareix a un familiar o a una bona amistat. Per eixa raó, no ens hem de desentendre mai d’esta realitat. No podem pensar que és un esdeveniment més o un altre motiu per a ser solidari o solidària. Quan aparega el moment de col·laborar en una cursa, amb un donatiu o algun acte solidària per a lluitar amb el càncer no desaprofitem l’ocasió. Entre tots i totes farem que este mal es reduïsca. Acabarem amb la gran tristor que sentim quan el càncer arriba a les nostres cases. La nostra ajuda val més del que a voltes creguem.

En definitiva, de les meues vint-i-cinc línies brolla tristor però també esperança. Desitge que no perdem la llum. L’exemple dels malalts i de les malaltes és intens i exemplar. Nosaltres hem de continuar per ells i elles. Ens queda un llarg camí. Algun dia el malson acabarà i formarà part dels llibres d’història. Allí estarà també un llarg llistat de víctimes a les quals caldrà retre homenatge. Hui este article va per tu Javi.