El ballet Marinada tanca el Cicle de Música de Faura

Dansa, òpera i música posaran el punt final de la sisena edició del Ci­cle de Música Vicent Garcés de Faura, demà dissabte 3 d’agost, a les 23 hores. El plat fort serà la posada en escena del ballet Marinada. Este espectacle és un homenatge a Vicent Garcés, consi­derat “el creador del primer ballet va­lencià”, segons el compositor Manuel Palau. Des de la regidoria de Cultura s’apostat per este projecte, ja que, des què s’estrenara una selecció del ballet al 1957, sols ha estat coreografiat una vegada, en 1993, en homenatge a Joan Fuster.

En la primera part es gaudirà d’una barreja de dansa i teatre en un recorre­gut calidoscòpic a través d’una selecció de peces on les relacions humanes i els conflictes que generen, com l’amor, l’amistat, la gelosia, la por, la passió o la mort, entre altres, són els eixos.

De la dansa passarem a l’òpera amb una segona part centrada en la figura de la dona, en una dona que estima però pateix amb obres de Purcell, Hän­del, Schubert i Berlioz. Les situacions en les quals es troben les protagonistes d’estes obres són situacions tristes i en ocasions també dramàtiques. Es veurà com en cada cas els motius per esta tristesa són diversos i com cadascuna d’elles viu este moment d’una manera diferent. La música, capaç de trans­metre allò que la paraula no sempre pot, emfatitza encara més este estat d’ànim fent que l’oient capte el sentit i l’essència de l’obra.

El colofó de la nit serà la posada en escena de Marinada, el ballet com­post per Vicent Garcés. Els ballarins Pere Bodí, Raúl Heras, Riikka Laakso y Beatriz Torralvo de la companyia de dansa Robert G. Alonso, la veu de Ruth González i el pianista Víctor Novella faran possible que Marinada desperte, després de tants anys oblidada, al po­ble on Vicent Garcés va viure i en una plaça que data del segle XV. Una versió lliure contemporània adaptada als qua­tre integrants de la companyia, procu­rant respectar al màxim l’essència de l’original. Un muntatge sincer, sense artificis i equilibrat, on la interpretació de la partitura a piano i veu, no que­den en cap moment en inferioritat a la interpretació de la dansa, o viceversa.

El ballet, basat sobre un argument de poemes de l’escriptor Joan Fuster, narra la història de Marinada que aca­ba de perdre el seu fill i el seu marit, mariner, és en mar fa molt de temps. Mentre Marinada espera la tornada del seu marit, li apareixen pretendents. Una nit per fi, Marinada canta una Cançó d’enyorament que es convertix en joia quan es queda suspensa en veure al seu marit.

Esta obra és la més divulgada i de major qualitat d’entre totes les com­postes per Vicent Garcés. Gestada du­rant els anys quaranta, va ser acabada durant la seua estada a París, a par­tir de 1949, quan va ser revisada pel compositor francés Georges Auric. La peça conjuga encertadament l’esperit neoclàssic, madurat a París gràcies als consells del Georges Auric qui va formar part del francés Grup dels Sis, amb la música popular valenciana pre­sent i sublimada en sentit culte.

En l’evolució del format del ballet Marinada, entre l’estrena en 1957 i la versió definitiva amb què va guanyar el Premi Joan Senent en 1972, està pre­sent una important influència estilís­tica de Joan Fuster, tant en els textos poètics usats com en els simples títols d’algunes parts.

La seua música no ha estat massa compresa, i per a això va caure en un parcial anonimat, trencat essencial­ment, a partir de 2006 quan es va com­plir el centenari del naixement i sorgi­ren iniciatives, com el Cicle de Música de Faura, amb l’objectiu de reivindicar la seua figura i la seua obra.

Ja ho deia el crític musical Gonzalo Badenes: “El passat 22 de febrer moria a València el compositor Vicent Garcés *Queralt, després de llarga i penosa malaltia. Garcés ens ha deixat tal com ell visquera: en el silenci. Trista ironia la d’un músic que va romandre pràcti­cament desconegut en el seu país, ha­vent fet cantar en els seus pentagrames l’essència poètica del *folklore valen­cià, posat en les paraules d’un Ausiàs March o d’un Joan Fuster, als quals Vicent Garcés retria homenatge en al­gunes de les seues composicions més significatives”.