Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
Un dels episodis més seguits de les
campanyes electorals és el cara a cara entre els dos caps dels partits més
votats. Tot i que no va ser este un invent dels primers temps de la nostra democràcia,
realment té una tradició ja consolidada. Fou una manera d’acostar el pensament dels principals polítics a la
ciutadania, a imitació de les campanyes americanes. Suposava també
l’abandonament d’eixos gruixuts expedients amb extenses gràfiques i números que
es mostraven a l’audiència en els orígens de la democràcia per demostrar que se
sabia tot. Realment els primers debats van ser excessivament estrictes i amb
uns temps molt reglats. No obstant això, cal reconéixer, estaven plens
d’emoció. L’electorat, votant o no d’eixos partits sabia, que allí es jugava el
futur.
Tanmateix un té la sensació que per
primera vegada en molts anys ha canviat tot. L’acte del 14 de desembre (dia
emblemàtic que recorda a la primera vaga general de 1988 contra el govern de Felipe
González) va tindre un gust diferent del d’unes altres convocatòries. Malgrat
l’esforç mediàtic per mostrar que era el debat dels debats, es notava que era
distint. Tot i que les estrictes pautes d’altres ocasions s’havien rebaixat, el
televident no va sentir la proximitat desitjada amb cap polític. Els testimonis
d’aquell diàleg van tindre l’ocasió d’escoltar a uns principals que no ho són
tant. Era com si se sabera que era un gran patit però que no s’estava davant la
gran final, com en unes altres eleccions. Un es va identificar amb el seu paper
de president del govern més que com a candidat. L’altre sols estava preocupat
per comunicar que era portaveu de l’única oposició possible i que enfront es
trobava un participant de la corrupció. Tots dos papers eren perfectament
assumibles però tal volta no eren els que hi volia trobar l’audiència.
El resultat d’aquell cara a cara, sens
dubte, fou que faltava una final i que esta no serà de dos, encara que així ho
desitjaven els dos protagonistes. El debat va demostrar que la soledat de
l’estudi amb dos polítics no reflectia la realitat social. Per primera vegada
els grans no ho foren tot aquella nit.