Esther Coronado./EPDA El 'divideix i venceràs' és una estratègia política tant antiga com generalitzada. Atribuïda al dictador i emperador Juli Cèsar, és també una pràctica històricament patriarcal de la qual tampoc es lliura el feminisme.
Enguany, a diferents ciutats d'Espanya, s'ha viscut un 8M amb una convocatòria dividida entre les agrupacions més reivindicatives, partidàries de seguir l'agenda feminista i qüestionant certa tebiesa o actituds des de determinades institucions, i una altra més oficialista, acomodada en les convocatòries majoritàries, que no s'endinsa massa en les reivindicacions feministes de base.
No sembla casual aquesta divisió, després de la mobilització històrica de 2018, on centenars de milers de persones van inundar els carrers a 120 ciutats espanyoles a les manifestacions contra la desigualtat entre dones i homes en tots els seus vessants (bretxa salarial, discriminació, violència sexual...). Ni ho és tampoc després del fenomen #MeToo que va inundar les xarxes en 2017, impulsat per la denúncia d'actrius de Hollywood per dècades d'impunitat dels seus agressors sexuals.
El fet és que els dos últims anys hem viscut una regressió en el moviment feminista, mentre aquest s'ha vist diluït en debats interns davant la sobtada assumpció de propostes neoliberals i misògines que contradiuen tota la filosofia que la teoria feminista ha desenvolupat els últims
300 anys.
Vist des de fora, inclús per a persones amb cert tarannà progressista i sensibilització respecte a la lluita feminista, pot ser confús i prefereixen no reflexionar més enllà de les consignes que la seua '
influencer' o gurú política defense, sense aprofundir massa, sota ambigüitats o, clarament, defensant demandes antifeministes i neoliberals.
Així, hem trobat una part de les manifestacions que manté les consignes feministes i recorda que el feminisme és abolicionista de la prostitució, la qual cosa no significa que siga "prohibicionista", ni demane multar a les dones prostituïdes (ja que són víctimes d'explotació sexual), ni estigmatitzar-les per la condició a la qual han arribat donada una situació personal límit. L'abolicionisme demana multar als puters, perseguir el proxenetisme i oferir alternatives i ajuda integral per a les víctimes.
En aquestes manifestacions també s'ha clamat contra la pornografia, per ser altra forma d'explotació sexual i normalitzar la violència sexual cap a les dones, a banda de donar cabuda a violacions i pederàstia en els seus continguts. I contra l'explotació reproductiva, els anomenats ventres de lloguer, contra la violència masclista i la violència institucional que
revictimitza a les dones.
En les altres manifestacions oficialistes, per contra, han desfilat ministres i càrrecs públics que es reuneixen amb lobbys de proxenetes (falsament anomenats sindicats de prostitutes), i es posen de perfil. Prefereixen ambigüitats o, clarament, es posicionen a favor de legalitzar l'explotació sexual i l'explotació reproductiva.
No sembla una bogeria que el patriarcat, principal interessat a continuar fent ús del cos de les dones al seu gust, trobe noves formes de mantenir el control social dividint una lluita social tan incòmoda en veure l'impuls que havia pres en els anys previs a la pandèmia.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia