El municipalisme com a programa, l'alegria com a trinxera i la igualtat com a bandera

Alex Micó.

La impossibiltat de traure endavant uns pressupostos, que sense ser el cim de la muntanya, si que representavenl’inici de la reparació social dels dolors del nostre poble derivats de “los milagros económicos del PP”, ens han abocat a unes EleccionsGenerals anticipades, que amb les ja convocades Europees, Autonòmiques i Municipals, fan que el 2019 siga algo així com un ‘remake’ polític del 2015.

Curiosament, lluny del focus mediàtic i amb la conseqüent ralentització del temps i l’avantatge que això suposa per a fer política, el municipalisme i la gestió de lo quotidià s’han convertit en el més valuós programa que el canvi pot presentar per a oferir garanties i projectar horitzons a la gent en una marató electoral que sembla que es debatrà entre el soroll i la proposta.

El Botànic, amb les seues branques municipals incloses, va suposar i suposa un dels majors èxits del progresisme valencià; significava la derrota d’un dels models polítics mes dolents del nostre temps, un model de gestió que ens humiliava, ens individualitzava i ens corcava la moral col.lectiva fent-nos creure que les valencianes i elsvalencinas erem iguals que aquells que contaven “millons de peles” en el seient de darrere d’un cotxe oficial. Però també simbolitzava la victòria de la gent senzilla en tota la seua ampla pluralitat, fins i tot per damunt dels partits que segons els cànons havien de ser els qui la protagonitzaren en solitari. Era l’epílegd’un thriller de terror i el pròlegd’una novela d’aventures.

Tot semblava estar controlat fins que va arribar Andalusia (una terra meravellosa amb una gent extraordinaria i uns governants indignes) i un terratrèmol que tot i que en l’aspecte numericamnet electoral només suposava 12 representants en un dels 17 parlaments territorials, en el terreny cultural sospitàvem que podía comportar el qüestionament de Drets ja assolits i la reobertura de debats ja superats, amb la posterior influència cap a dirigents conservadors que obligats per la solidaritat i el feminisme només uns mesos abans estaven donant la ma a migrants que baixaven de l’Aquiarius o presentant-se com a líders suprems del “Feminismo Transversal”, i que hui abara cenir responsablement els perillosos postulats ultres del parit neonazi.

Malgrat aquesta borrasca social protagonitzada per una escissió del PP d’Esperanza Aguirre, les opcions de fer que el Botànic es consolide están encara en el tauler, i és necessari afrontar aquestes fites electorals amb l’optimisme de la voluntat, la fermesa de la militancia i la seguretat de la gestió. Davant la resignació, cal presentar el municipalisme com a programa, davant la tristor, cal construir trinxeres d’alegria, i davant l’odi, cal alçar la bandera de la igualtat. Però per damunt de tot, debem assumir que ni el 28A ni el 26M està en joc la victòria d’unes sigles o la hegemonía d’un partit, sino el futur democràtic de tot un poble.