El capitán alzando la copa. EPDA
Los jugadores con la Copa Federación. EPDA
Celebración en el Nou Camp. EPDA Si algú pensava que havia vist el
millor Saguntino abans de la Final de dijous estava molt equivocat. Amb un vell
Morvedre vestint les seues millors gales, una afició funcionant com el millor
cor polifònic, espectadors il.lustres com el president de la Reial Federació
Espanyola de Futbol, una instrumentació de luxe i un director d’orquestra
sublim vam poder presenciar la versió més evolucionada del joc saguntinista.
Una versió caracteritzada per la intensitat, la força, la pressió, la
solidaritat, la contundència, l’ordre que va convertir el Saguntino en amo i
senyor del partit i va relegar el Fuenlabrada a un paper sorprenentment
secundari.
Des del primer minut, un
Saguntino que no coneix la paraula especulació, va acorralar el contrari
deixant clar qui volia ser el protagonista de la Final. Tres oportunitats de gol en els primers deu minuts expressaven
la magnitud del setge. El Fuenlabrada, desconcertat i temorenc, no donava
crèdit al que li estava succeint. Cada treta de banda, cada corner, cada
aproximació des de la verticalitat del joc generaven un perill constant. L’espai
aeri era ocupat permanentment pels saguntins que acabaven totes les jugades
evitant les possibles contres rivals. La grada, històricament abarrotada,
responia passionalment als estímuls rebuts.
En el minut 18 Óscar de cabotada
impecable a centrada de Rafa feia el primer. En el 22 gol anul.lat al Saguntino.
En el 29 falta cabotejada que ix llepant el travesser. En el 34 sèrie de tres
córners seguits. En el 36 Gámez baixa el baló de manera magistral i en el mà a mà estavella l’esfèric en el cos
del porter. Futbol directe no exempt de “delicatessen”. El Saguntino manava i
marcava el temps del partit amb un ritme trepidant.
En el 38 el solista Gàmez,
jugador més destacat de l’eliminatòria,
enganxa una volea amb la part exterior del peu des de la frontal de
l’àrea, el baló traça una trajectòria parabòlica i s’allotja en la porteria
contrària fregant el pal dret de Pol Freixanet que fa l’estàtua. Una bogeria.
El poderós Fuenlabrada rendit a l’evidència i incapaç d’elaborar joc en el mig
del camp, amb intents d’aproximació innocents veia com se li escapava implacablement
el títol. Encara hi hagué temps per marcar el tercer en el 45 amb un llançament
enverinat de Néstor que trau el porter. Primera part de 10. El rendiment de la
grandiosa arquitectura creada per Guti adequada al terreny de joc provocava l’apoteosi.
La segona part començà de manera
similar. Un Saguntino amb una defensa molt sòlida que tenia poca feina i un
Fuenlabrada descentrat que no sabia a què jugar: si ser fidel al seu joc de toc
o apostar pel joc directe que tan bons resultats li estava donant al contrari.
Al minut 8, novament Gàmez estavella el baló al travesser, recull el rebot i
torna a rematar amb perill. Intentava despertar del malson el Fuenlabrada, no
sé si ama el convenciment d’entrar en el partit o amb la intenció de no eixir
golejat donada la seua timidesa. El Saguntino continuava marcant el compàs
plàcidament. En el 23 i 24 novament Esteve, que estava realitzant una 2ª part excel.lent baixant balons i oxigenant contínuament el
joc local i Gámez posaren a prova el
porter rival. En la part final del partit el Fuenlabrada disposá d’una major
possessió però mai va poder inquietar Marcos. Pablo Vidal, que havia eixit en
el minut 77, de cabotada picada pogué incrementar la renda. En el 91 de joc,
quan els més de 3.000 seguidors saguntinistes celebraven el títol, Néstor va trencar la línia defensiva i va batre per
tercera vegada el Fuenlabrada. El súmmum. L’inexpugnable Morvedre tornava a
dictar sentència. L’equip, integrat amb l’afició, havia escrit amb lletres d’or
una pàgina de la història del futbol modern espanyol. Per a Sagunt havien
entrat en la llegenda. La cerimònia de la celebració podia començar.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia