El "sexe dèbil", encara?

Sembla que les coses no canvien, per molt que celebrem i per molt que les dones continuem en la lluita dia rere dia, no deixem de patir violència física o sexual, discriminació laboral, abusos de poder de tota mena, etcètera. 

En tot el món, una de cada tres dones ha patit violència física o sexual, principalment per part d’un company sentimental, una de cada dues dones assassinades ho va ser a càrrec del company sentimental o un membre de la família, només la meitat de les dones casades o que viuen en parella decideixen lliurement sobre les relacions sexuals, l’ús d’anticonceptius i la seua salut sexual. 

En fi, no pararíem mai de donar dades negatives. I això són dades de l’ONU, ni més ni menys. I si parlem sobre com ha influït la Covid-19 en l’increment de la violència de gènere la indignació encara serà major. I a conseqüència d’això, en tots els països han augmentat els casos de violència contra les dones. I acabe amb un tema que m’agradaria denunciar des d’esta columna. Encara podem trobar reminiscències masclistes en els diccionaris i sense anar més lluny en el de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE). 

Encara trobem definicions com “concejala, esposa del concejal”. I per què no concejal, esposo de la concejala? O per exemple, encara trobem l’expressió “sexo débil” com a “conjunto de las mujeres”. Això sí, diuen que l’expressió és discriminatòria. 

En fi. Que queda molta faena per fer i hem de continuar treballant per a millorar la dignitat de les dones en tots els àmbits de la vida i acabar amb la gran xacra que és la violència de gènere.